Larrey fou el cirurgià favorit de Napoleó Bonaparte, el millor cirurgià d’aquell temps i segurament el més treballador. Va participar en 60 batalles i va fer un nombre incalculable d’intervencions quirúrgiques. A la batalla de Wagram, el 1809, on era el cirurgià en cap, de 2000 soldats ferits, 600 van tornar al front i només va morir el 2%. Larrey es va formar a Paris amb un cirurgià excel·lent, Joseph Desault.

Larrey estava militaritzat amb l’exèrcit francès revolucionari quan els exercits austríac i prussià es dirigeixen cap a l’oest per impedir que l’exèrcit francès s’acostés als seus països. Larrey és cirurgià assistent, i està amb l’exèrcit francès que s’ha quedat estacionat al Rin (Fig.1).

Allà es produeix, el 1792, la batalla de Valmy que guanyen heroicament els francesos. Larrey descobreix el dramatisme de la guerra. Valmy també marca l’inici d’una revolució de la medicina militar. La major part dels ferits van morir. Què diferent la mortalitat dels soldats francesos a la batalla de Valmy i a la de Wagram 17 anys després.

A Valmy, Larrey va adonar-se de la necessitat de retirar els ferits del camp de batalla el més ràpidament possible. Va proposar al seu comandant militar la construcció d’uns vehicles lleugers, unes carretes tirades per cavalls, amb bona suspensió, que recollissin els ferits, en risc de morir-se de les ferides o pels enemics que passegen pel front quan s’ha aturat la batalla en fer-se de nit. Va batejar aquests vehicles com ambulàncies “volants” (Fig.2).

Un altre dels grans cirurgians napoleònics, Pierre-François Percy, dissenyà també un model d’ambulàncies, més gran que el dissenyat per Larrey, que no tenia tanta facilitat per arribar al front per les seves dimensions (veure aquesta entrada del blog de 19/12/22).

La segona gran contribució de Larrey a la medicina militar fou el concepte del triatge, que el descriu en les seves Memòries de cirurgia militar, com la selecció dels ferits més greus per començar a tractar, sense tenir en compte la graduació, distinció i nacionalitat. La raó de Larrey era començar a tractar els més greus perquè, si esperen, hauran mort abans de fer cap maniobra terapèutica.

Un principi de Larrey era que en el triatge no havia de tenir en compte si el ferit era o no del mateix bàndol que el cirurgià. Aquest principi va salvar la vida de Larrey a Waterloo, el 1815, on Larrey va ser capturat i condemnat a mort per l’exèrcit austríac. Quan l’anaven a afusellar, el mariscal Blücher se n’adona que Larrey havia salvat el seu fill, ferit en una batalla anterior.

Referències

L. de la Garza. Dominique Jean Larrey. La cirugía militar de la Francia revolucionaria y el Primer Imperio. Cirujano gneral, 2004; 26 (1):59 – 66.