La mort inesperada del general Tomás de Zumalacárregui fou determinant en el resultat de la primera guerra carlina. Zumalacárregui sortia victoriós de les batalles contra les tropes cristines, és a dir les de la regent Maria Cristina, mare de la infanta Isabel (Fig.1).

Les guerres carlines foren guerres civils que ocupen gran part del segle XIX a Espanya, arran del conflicte successori després de la mort del rei Ferran VII el 1833. El rei havia derogat la llei sàlica que existia abans a Espanya, i que impedia que les dones poguessin regnar. Els aspirants a succeir Ferran VII eren la filla del rei, Isabel, que era una nena i estava representada per sa mare, la regent Maria Cristina, i l’infant Carles, que era l’oncle de la infanta Isabel.

Els dos bàndols eren igualment absolutistes i conservadors, però els seguidors de Mª Cristina s’havien guanyat el suport dels liberals, els afrancesats i els progressistes

El conflicte bèl·lic es va estendre pel País basc, Navarra i la regió catalano-valenciana. Els caps militars de l’exèrcit carlista foren el general Cabrera al Maestrat i Catalunya, i el general Zumalacárregui al País basc (Fig.2).

Zumalacárregui va ser un geni militar. Ja tenia 45 anys quan comença la primera guerra carlina. Era d’una família benestant que es fa militar a la guerra de la independència. En un primer temps és un militar, i actua com a militar, però amb el temps es converteix en un guerriller. Zumalacárregui va aprendre a fer de guerriller amb Gaspar de Jáuregui (Fig.3), del que n’era el secretari.

En plena guerra carlina, durant l’assetjament de Bilbao, Zumalacárregui rep un tret a la cama esquerra mentre mirava l’efecte del foc del seu exèrcit sobre les defenses de la capital basca. Era el 15 de juny de 1835. Retiren el general de la primera línia del front com a mesura de seguretat. Semblava una ferida de poca importància, però li costava posar-se dret i aguantar-s’hi, potser perquè la bala havia fracturat el peroné.

El que feia de comandant decideix la bestiesa de portar-lo a Durango, que estava a 30 km d’on l’havien ferit, i portar-lo a braç dels seus homes. Quan arriba a Durango, Zumalacárregui està molt fatigat, però no li agrada estar a Durango, que era un centre de ferits de guerra, i exigeix que el portin a Zegama, on residia la seva família.

Zumalacárregui fa cridar un curandero amic seu de la joventut, de quan combatia contra els francesos en la guerra de la independència, de nom Petriquillo, que no fa empitjorar la situació del pacient, però tampoc la fa millorar. El desplaçament a Zegama, que està a 60 Km de Durango, i també el va fer estirat en una llitera, no li ha anat gens bé. Els metges ho desaconsellaven, però el general es va sortir amb la seva. Semblava que el malalt estava bé, però estava ansiós perquè no millorava. Exigeix que li treguin la bala, perquè sap que en cas de ferida s’ha d’extreure tot el material estrany allotjat en el cos. Després de remenar la ferida per retirar la bala de darrere del genoll, va empitjorar notablement. Entra en un estat de sopor del que no es recupera i mor en les hores següents.

Una ferida, que semblava inicialment de poca importància, va acabar essent mortal per decisions errònies d’on traslladar el ferit. La mort de Zumalacárregui potser va condicionar una evolució de la història d’Espanya diferent de com hagués pogut ésser. Haurien guanyat la guerra els carlins?  

Referències

Javier Álvarez Caperochipi. La bala que acabó con Zumalacárregui. Pregón, 2019, nº 53.

Lasa Esnaola, José Ignacio. Jáuregui el guerrillero. La gran enciclopedia vasca, Bilbao, 1973.