La febre tifoide és una malaltia que va costar distingir nosològicament d’altres malalties febrils que cursaven amb un cert grau d’estupor o estat confusional, com la febre groga i el tifus exantemàtic, conegut com tabardillo a l’Espanya de parla castellana. La febre tifoide es coneixia també com a febre pútrida o tifus abdominal.

Va ser el metge francès Pierre Louis qui va caracteritzar clínicament la febre tifoide i la seva lesió histològica fonamental, les plaques de Peyer, que son ulceracions del budell, en la sèrie de malalts que va veure a l’Hôpital La Charité a Paris durant una epidèmia que va afectar la ciutat.

Pierre Louis (Fig.1) li va donar el nom de febre tifoide en un llibre de 1829 “Investigacions anatòmiques, patològiques i terapèutiques sobre la malaltia coneguda com febre pútrida, febre tifoide….”.

La contagiositat de la malaltia va ser descrita per l’anglès William Budd (Fig.2), quan feia de metge rural, i va demostrar que és per via fecal-oral.

L’agent causal fou descobert per Theobald Smith (Fig.3), un col·laborador del veterinari Daniel Salmon, director del Bureau of Animal Infirmary dels Estats Units, que exigia signar el primer tots els articles que publicaven els científics del servei que ell dirigia (veure aquesta entrada del blog de 1/7/21).

Ferran prepara, l’any 1888, una vacuna anti-tifoide amb bacteris vius atenuats amb calor, que després d’administrar-se-la a ell mateix, l’administra a 15 treballadors del clavegueram de Barcelona, personal altament exposat a contraure la febre tifoide. La majoria dels receptors de la vacuna es queixaren de dolor intens en el punt de la injecció, efecte secundari que va ser interpretat com major pels col·laboradors de Ferran del Laboratori Microbiològic Municipal, amb això van aconseguir que no se seguís treballant en la vacuna anti-tifoide, culpant a Ferran de poca experimentació prèvia a l’ús terapèutic de la vacuna.

Independentment d’aquesta opinió sobre Ferran, al Laboratori Microbiològic Municipal hi havia una hostilitat contra Ferran capitanejada pel sots-director, el Dr. Turró, que va acabar uns anys més tard en l’expulsió del Dr. Ferran, que fou substituït per Turró (Fig.4).

A Londres, l’any 1895, un investigador destacat, Almroth Wright (Fig.5), va preparar una vacuna anti-tifoide que la va aplicar a soldats britànics, publicant els resultats el 1896, demostrant la seva eficàcia, però causant també dolor en el punt d’injecció.

La febre tifoide era la causa número de malaltia entre els soldats del segle XIX, molt superior a la morbiditat i mortalitat causada per les bales enemigues. Les tropes britàniques eren molt conscients del perill de la febre tifoide entre soldats, però les autoritats militars comprenien que els soldats no volguessin la vacuna pel dolor que causava. Wright no acceptava que s’interrompés el programa de vacunació, per aquest motiu es va buscar una fórmula intermitja. La vacunació continuaria, però de forma voluntària.

La febre tifoide va deixar de ser un enemic dels soldats britànics, ja que amb la vacunació baixà molt la morbiditat i la mortalitat de la malaltia entre les tropes britàniques.

La vacuna de Wright era amb germens morts, a diferència de la de Ferran que era amb germens vius atenuats. Probablement això no influïa sobre el dolor. La tenacitat de Wright va salvar la vacuna, a diferència del que va passar a Barcelona, on tothom es va posar en contra de Ferran. Turró potser per enveja, els col·laboradors de Ferran per por de ser sancionats, Ferran ja s’ho havia passat malament a València, quan Ramon y Cajal, el ministeri de governació i part de la premsa el va atacar malgrat els bons resultats de la vacunació anti-colèrica i no devia voler repetir l’experiència.

Si no hagués anat així, ara podríem estar parlant que el primer del mon que havia posat dues vacunes humanes havia sigut Ferran. Van ser catalans els qui ho van impedir. No sempre els enemics estan fora de casa.

Referències

J. Tuells. El estupor de las fiebres confusas: tifoidea y vacuna de Almroth Wright. Vacunas, 2009; 10 (2), 64 – 67.