El descobriment de l’anestèsia ha estat un dels fets de més transcendència en la història de la humanitat. El nostre agraïment a W.T. Morton, el primer en fer una anestèsia amb èter a un malalt que anava a ser operat d’un tumor al coll, hauria de ser conscient i permanent.

Després de l’èter es van assajar altres anestèsics inhalatoris, com el cloroform, l’òxid nitrós, i el ciclopropà. Tots eren inflamables i tenien altres inconvenients, com un inici i un final de la seva acció molt lents o poc agradables pel malalt.

Des dels anys 30 del segle XX, la Imperial Chemical Industries (ICI) comença a buscar nous anestèsics més segurs i eficaços. Els primers compostos que son investigats foren agents fluorats que, en utilitzar-se per fumigar graners, provocaven que els corcs i els escarabats tinguessin un adormiment reversible.

El 1951, comencen els estudis de nous productes amb capacitat anestèsica. El primer que sembla adient és l’halotà o fluotà, que havia sintetitzat Charles W. Suckling (1920 – 2013), químic del Departament de Recerca de l’ICI.

ICI encarrega a Jaume Raventós que faci els estudis experimentals amb animals, rates, gats, gossos i micos, que demostren l’eficàcia i la baixa toxicitat de l’halotà. A continuació es va fer la investigació en humans que va fer l’anestesista Michael Johnstone en el departament d’anestèsia del Royal Infirmary de Manchester, en la que es va demostrar l’eficàcia i seguretat de l’anestèsic (Fig.2) .

L’halotà s’utilitza des dels anys seixanta fins els vuitanta, quan és substituït per anestèsics inhalatoris més segurs i potents, com l’enflurà, l’isoflurà, el sevoflurà i el desflurà.

Jaume Raventós ha passat a la història de la Farmacologia gràcies a la seva participació en aquest estudi.

Nascut a Barcelona el 1905, era fill del cirurgià Antoni Raventós Avinyó, el cirurgià de l’hospital de Sant Pau que va operar la primera apendicitis a Catalunya.

Ingressa a l’Institut de Fisiologia del professor August Pi Sunyer, creat el 1920 per la Mancomunitat de Catalunya. Un cop graduat l’any 1930, entra a l’Institut de Fisiologia com professor ajudant de classes pràctiques, el primer nivell de la carrera docent a la universitat espanyola i, el 1934, és nomenat professor ajudant de Fisiologia Humana.

Obté una beca de la JAE (Junta d’Ampliació d’Estudis) per anar a Edimburg el 1935 a fer estudis sobre neurotransmissors. Estant a Escòcia, comença la Guerra Civil espanyola, per això Raventós decideix quedar-se (Fig.3). El 1939, es trasllada a Manchester per treballar en el departament d’investigacions farmacològiques de l’ICI, on hi estarà tota la vida professional (Fig.4).

Referències

C. Hervás Puyal. Jaume Raventós y la anestesiologia moderna. Catalonia, nº 26; pp- 44-45

Fernando Gilsanz et al. La historia de la introducción del halotano en la anestesia moderna. La contribución de Jaume Raventós i Pijoan (1905 – 1982). An R. Acad Doct. Esp., 2023; 6 (1): 25 – 51.