Roy Calne va ser un cirurgià extraordinari (Fig.1). Segurament un dels que ha fet més trasplantament d’òrgans del mon, sobre tot de fetge i ronyó. Va morir a principis d’aquest any 2024, el dia de Reis, amb més de 90 anys.

El passat divendres 29 de novembre, d’una manera fortuïta vàrem estar a punt de crear una associació d’amics de Roy Calne, el Dr. Joan Sala Pedrós i jo, al final de la reunió d’un patronat del que som membres els dos. Ambdós tenim una admiració notable per sir Roy Calne. Aquesta admiració va néixer sobtadament i amb poca estona en el Dr. Sala Pedrós i a mi quan vàrem estar a Londres, per les característiques humanes del Dr. Calne i per la seva competència i capacitat de treball.

Vaig saber que en Joan Sala, que ara és el president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, havia estat a Cambridge en el servei de Calne el 1979, veient-lo operar (Fig.2), durant un temps breu a l’Addenbrooke’s Hospital de la Cambridge University, però va poder adonar-se de com era el personatge.

Tenia l’aspecte d’un cirurgià d’èxit. Arribava amb el seu cotxe descapotable, vermell amb coberta negra, de dues places, que aparcava davant l’hospital, recentment inaugurat.

La primera intervenció que li vaig veure fer -explica en Joan- va ser un trasplantament de cor en un porc, en un estabulari on la sala d’operacions era una barraca de parets fines, a l’interior de la qual hi havia la taula de quiròfan, amb les taules d’instrumental i els aparells anestèsics, incloent un aparell de circulació extra-corpòria impulsor de la perfusió sanguínia.

En pacients humans, a l’Hospital, els trasplantaments hepàtics i renals eren habituals en el seu quiròfan. Des del punt de vista tècnic, era un cirurgià més aviat quirúrgic, en el sentit de pràctic i ràpid, que no pas anatòmic, en el sentit d’esplaiar-se en una dissecció acurada. Tot i així, se li notava una gran experiència i coneixement del camp on treballava. Per cert, al quiròfan operava sempre amb música clàssica de fons i no sempre suau, incloent l’òpera i la música simfònica.

Música per operar, i pintura per relaxar-se

Calne era un excel·lent pintor (Fig.3), i aquesta entrada del blog (17/3/22) està dedicada a l’obra pictòrica d’aquest cirurgià.

A la tarda, m’explica el Dr. Sala Pedrós, es feia el pas de visita diari conjuntament amb tot l’equip, incloent els assistents de fora. Alguns dies es feien sessions científiques sobre els avenços en recerca, en especial sobre la funció dels immunosupressors que es donaven per prevenir el rebuig de l’òrgan trasplantat. En aquells moments havien introduït la ciclosporina A en fase experimental, tot i que semblava que tenia un clar avantatge sobre l’azatioprina de referència prèvia.

En acabar la jornada cap a les 17h, es reunia tot el servei en una sala àmplia, dempeus, on es comentaven les incidències del dia, de manera cordial i distesa. Cridava l’atenció que fos el propi cap de servei, el professor Roy Calne, qui anava a buscar unes ampolles grans (tipus Xibeca) de cervesa que servia amb unes gerres que ell mateix portava i repartia entre la resta del personal present. El seu caràcter afable i el seu aspecte una mica bohemi, amb la seva passió per l’art en general però la pintura de manera específica, el feien una persona entranyable que, per a mi personalment, em va inspirar en el futur, salvant totes les distàncies que la seva genialitat comportava.

La meva estada a Cambridge va ser curta però molt enriquidora i la figura d’en Roy Calne, de grandesa i humilitat ben conjugades, em va causar un gran impacte que m’ha orientat tota la meva vida.

Molts anys després, en Joan Sala troba el seu mestre en un Congreso Nacional de Cirugía, a Madrid, en ocasió de nomenar-lo membre d’Honor de l’Asociación Española de Cirujanos. No el va reconèixer; pel seu servei hi havien passat molts cirurgians d’arreu del món, però el va tractar molt amablement i li va poder expressar la seva admiració al seu model de cirurgià innovador i de científic implicat en la recerca, en especial en el camp dels tractaments de control de la resposta immunològica.

Jo vaig conèixer a Calne al Servei de Sheila Sherlock, quan jo estava al Royal Free Hospital fent una estada amb Peter Scheuer (veure aquesta entrada del blog de 3/11/22). Els patòlegs dedicats al fetge anaven a les sessions clíniques de la Sherlock, a les que ocasionalment hi havia sir Roy Calne. Era un fumador de pipa (Fig.4), com era jo, i el que em va xocar més es que fumàvem el mateix tabac, un tabac que només es trobava a Anglaterra i que quan se m’acabava l’estoc havia de fer filigranes per aconseguir-ne més.

Calne era encantador. Bon cirurgià bon cap d’equip, bon pintor i bon mestre.

Aquesta entrada d’avui és per detectar gent que hagués conegut Roy Calne i vulguin formar aquesta associació d’amics. Envieu-me una nota els que hagueu estat amb Calne, o a la vora d’ell.