Els jueus van arribar a Espanya el segle I després de Crist, durant la segona diàspora jueva deguda a l’expulsió dels jueus del seu terreny quan l’emperador romà Tit aixafà la rebel·lió jueva.

Els jueus es dispersaren pel territori de l’imperi romà. Els que van anar més lluny son els que arribaren a la península ibèrica, que en hebreu es diu Sefarad. D’aquí el nom de sefardites que reben els jueus originaris de la península ibèrica.

Els jueus que entren a Espanya viuen bé sota el domini dels romans, fins el segle V, quan amb l’arribada dels visigots comencen a patir persecucions. L’arribada dels àrabs fa millorar la situació, perquè jueus i àrabs tenen una excel·lent convivència.

Els jueus ja no es mouran fins que es produeix la seva expulsió, ordenada pels Reis Catòlics a finals del segle XV.

En els 800 anys que els jueus viuen a la península ibèrica, son una comunitat influent, activa i emprenedora, ben relacionada amb àrabs i cristians.

Un dels jueus més destacats fou Maimònides (1135 – 1204), nascut a Còrdova, que fou filòsof, metge i teòleg (Fig.1).

Maimònides fa els seus estudis de medicina a Còrdova i exerceix la major part del temps en aquesta ciutat. Era un metge hàbil i empàtic, que va adquirir aviat un gran prestigi social.

La seva obra escrita és extensa i resumeix els ensenyaments d’Hipòcrates i de Galè. Conté descripcions clíniques excel·lents, com ara la de la pneumònia i la de les hepatitis.

A Còrdova hi ha una estàtua de bronze al carrer (Fig.2), davant la casa on va néixer.

Hi ha excel·lents biografies d’aquest personatge (Fig.3).

I també hi ha un segell postal espanyol (Fig.4).

Després de 1165 va establir-se definitivament a Egipte, on Maimònides arribà a ser rabí principal del Caire i metge de Saladí, sultà d’Egipte i de Síria.

Referència

Jaime Cerda. Moisés Maimónides, “médico de príncipes, príncipe de los médicos”. Rev Chil Infect., 2009; 26 (4): 370 – 373.