El Dr. Espriu va ser un personatge irrepetible. Amb una fe indestructible en les seves idees va ser més que un innovador, un apòstol de les cooperatives de metges. No vaig tenir una relació personal amb el Dr. Espriu, que era força més gran que jo, però sí vaig ser espectador de la seva trajectòria professional i política (Fig.1).

Un fet que trobo difícilment explicable és que una idea que sembla molt bona com la del Dr. Espriu, com és la d’aconseguir una fórmula per la ordenació de l’activitat professional dels metges que permeti alhora: 1) que els metges siguin propietaris del sistema, 2) hi hagi lliure elecció de metge, i 3) pagament per acte mèdic, tingués tanta dificultat per introduir-se.

Josep Espriu va dedicar tota la vida a implantar el seu mètode, però la seva captació de mercat sanitari va ser clarament menor de la que un s’imaginaria. Quina és la raó d’aquesta aparent contradicció? De fet va generar resistències en la mateixa classe mèdica a la que aspirava a fer-li el favor de crear un sistema que li donés satisfacció.

Un es podria preguntar per què els metges no veien bé la proposta d’Espriu de no tenir “amo” en el seu exercici professional, i seguir sent autònoms com ho havien estat sempre, i cobrar en funció de les visites que fessin. Quina era la causa de la resistència que va tenir?

Jo crec que l’antecedent d’haver estat falangista no el devia ajudar gens, creava malfiança. Tampoc era Espriu un home bàsicament simpàtic. Era més aviat auster, amb una oratòria que no entusiasmava. Segurament si el sistema cooperativista s’hagués implantat avui tindríem una medicina organitzada de manera diferent.

Josep Espriu era fill de notari i germà de poeta. Quan era estudiant de medicina, descobreix la doctrina de José Antonio Primo de Rivera i es fa falangista, i exerceix com a tal, esdevenint un líder del SEU, que era un sindicat d’estudiants controlat pel règim franquista, on Espriu exercia una autoritat una mica despòtica, segons deien metges que el van patir. Potser és en aquesta adscripció ideològica que apareix una resistència a Espriu i a les seves idees?

Segurament ell tampoc en devia quedar content d’aquesta part de la seva biografia, ja que si un cerca per internet no troba cap menció al seu passat falangista. Talment com si l’haguessin esborrat.

Quan acaba la carrera de medicina el 1942, munta una consulta de metge de medicina general al barri de Gràcia. El 1957, entra a formar part de la junta de govern del COMB on li encarreguen la vocalia de metges joves, en la que pot conèixer les condicions de treball dels metges que treballen al servei de les mútues.

Fa un viatge a Bilbao per conèixer l’Igualatori Mèdic Col·legial que els metges bascos havien creat. Per Espriu és un descobriment i es proposa implantar aquest model a Catalunya. Ho aconseguí amb Assistència Sanitària Col·legial (ASC), limitada de moment a l’assistència primària, anys més tard seguirà amb un hospital, l’Hospital de Barcelona. La primera pòlissa d’ASC és de gener de 1960.

Espriu havia deixat la seva activitat mèdica per dedicar tot el seu temps a dirigir i fer créixer el seu model cooperativista. Només va mantenir una parcel·la de metge, que és la d’escriure un article de consells cada setmana, que publicava la revista Destino, amb el nom de Cianófilo, secció titulada “El consejo del doctor”. Es va editar un llibre amb un recull d’articles de Cianófilo (Fig.2).

Espriu, que té una vocació col·legial intensa, creu que el seu model cooperativista s’implantaria més fàcilment des del Col·legi de Metges. Per aquest motí es presenta candidat a president l’any 1976, quan es van presentar cinc candidats, i Espriu no va guanyar. La candidatura encapçalada pel Dr. Pijoan va guanyar les eleccions.

Al llarg de la seva vida, Espriu va guanyar un gran nombre de premis i distincions. De tots ells, del que n’estava més orgullós és el de membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (RAMB) (Fig.3).

Referències

A. Fernàndez Sabaté. Recordant el Dr. Josep Espriu i Castelló (1914 – 2002). Gimbernat,2016; 65: 299 – 314