La importància de publicar la descobreixen alguns metges en l’etapa inicial de la seva carrera professional si la comencen en un hospital universitari. Els que treballen en un medi acadèmic conviuen amb metges més vells, que els hi expliquen que publicar és el mètode que els farà conèixer col·legues d’altres hospitals i altres ciutats i farà que creixi el seu currículum vitae, que és una cosa necessària si un vol fer carrera universitària.

Les publicacions es converteixen en la manera de demostrar el teu progrés. Cal publicar i cal fer-ho com a primer o com a segon signant de l’article, ja que ser el primer signant indica que n’ets l’autor principal, qui l’ha escrit realment o l’ha dissenyat. Ser el segon signant també indica que s’ha tingut un paper important en l’elaboració de l’article.

Un pot captar en l’època de resident d’hospital si té la confiança del cap del servei o del cap de la unitat a la que està adscrit, si se li encarrega que dirigeixi un estudi que es vol publicar o si et fa descriure un cas clínic o una sèrie de casos clínics, o simplement et demana que col·laboris amb algun company teu en algun estudi o article.

Normalment descobreixes un munt de coses relacionades amb el fet de publicar, que no estan escrites enlloc. Les aprens a través de comentaris relacionats habitualment amb que el teu superior ha rebut un carta d’acceptació d’un treball enviat prèviament o una carta amb comentaris crítics que justifiquen que el treball no hagi sigut acceptat, o que necessita correccions de la manera en que ha estat presentat i et demanen que el refacis.

Que et tornin un article es viu sovint com un petit fracàs, perquè tradueix que no ha agradat la teva feina a la direcció de la revista on l’havies enviat i et fa témer que es compleixi el que algun editor americà va dir: publish or perish, que es podria traduir “publica o mor” o també com “o publiques o desapareixes”.

Minimitzar el risc de que et tornin el teu article exigeix complir amb determinats principis estratègics. El primer punt és escollir bé la revista a la que vols sotmetre el teu treball. És essencial escollir una revista apropiada al tipus d’article que vols enviar. No enviïs un cas clínic, per extraordinari que sigui, a una revista que no té secció de casos clínics. Tampoc té sentit enviar un estudi de caràcter fisiopatològic a una revista bàsicament clínica.

En segon lloc no s’ha d’enviar un manuscrit sense haver-lo revisat curosament per no incomplir les normes de redacció de la revista. En tercer lloc, el manuscrit ha d’anar acompanyat d’una carta a l’editor remarcant el que un pensa, quin és el missatge de l’article i la raó per la que un espera que el treball sigui acceptat.

Un cop enviat el treball, cal esperar la resposta i preparar-se psicològicament per si et tornen el manuscrit o et proposen modificacions que et costaran una feinada.

He optat per parlar d’aquest tema en el blog després de llegir la segona edició de llibre “Publica o perece”, publicada el 2024, escrit pel meu amic Genís Carrasco i Àngela Pallarés que és l’únic que conec sobre com aprendre a escriure un article científic en castellà (Fig.1).

Recomano aquest llibre perquè és fàcil de llegir i pot ser molt útil. Està molt sistematitzat i ordenat. Dona bons consells, fàcils d’entendre, que et poden ajudar a despertar l’interès dels revisors més crítics.

El propòsit legítim de publicar articles mèdics pot quedar malmès si la revista que un ha seleccionat per enviar – hi el manuscrit te’l torna perquè no el troba prou interessant. Si arriba aquest moment et recomano que no et desmoralitzis. No totes les decisions de l’editor refusant el manuscrit son encertades, com tampoc ho son moltes de les crítiques que fan els revisors. Un no ha de pensar que si et tornen un treball vol dir que no tenia interès, sinó únicament que les teves opinions no coincideixen amb les dels revisors. Més que deprimir-se s’ha de pensar en quina altra revista enviar el treball.

Un ha de saber que les grans revistes Nature, Lancet, New England Journal of Medicine tornen el 95 % dels articles que reben.

Si jo no estigués tan jubilat de la feina hospitalària i encara tingués comandament a l’hospital, el que faria és regalar un exemplar del llibre de Carrasco i Pallarés a tots els residents del meu servei, i recomanaria als meus amics que també ho fessin.

Referències

Pablo Young, Hernán Trimarchi. El peregrinar de un paper. Rev.Med Chile,