A la majoria de les cases on viu una persona amb capacitat organitzadora, sol haver-hi una farmaciola, sovint anomenada pel barbarisme “botiquín”, habitualment en un armari del bany, a mà per si algú de la família es fa un tall, una lesió a la pell, una picada d’insecte, o alguna lesió menor (Fig.1).

En el “botiquín” hi ha remeis que els pot aplicar qualsevol persona amb sentit comú i una educació bàsica. Remeis pel que en diem primers auxilis. O per fer una cura domèstica (Fig.2).

El que no hauria de faltar en el “botiquín” és material per netejar ferides, o rascades, com sèrum fisiològic, o algun antisèptic, del tipus de l’Hibitane, o la iodopovidona, o l’aigua oxigenada. L’alcohol també és un bon desinfectant, però també necrosa teixit i és menys apropiat que els altres desinfectants. No obstant, hauríem de dir que el millor desinfectant és l’aigua i sabó que es pot aplicar en qualsevol ferida.

Fa anys no hi faltava el mercurocrom, conegut com a mercromina (Fig.3), que ara ha estat relegat. No és que s’hagi considerat inadequat, sinó que no ha passat els filtres administratius que s’exigeixen ara. El mercurocrom es va introduir abans que es fessin controls de seguretat i l’empresa que el fabrica no ha volgut fer els exàmens pertinents per garantir la seva eficàcia i seguretat.

Després haurem de tenir cotó, per fer la neteja, i gases i esparadrap si volem cobrir la lesió produïda. Les tiretes, una combinació de gasa amb esparadrap son molt útils.

Les tovalloletes impregnades amb solucions antisèptiques, com peròxid d’hidrogen, povidona iodada o clorhexidina, son útils.

És prudent incloure guants, siguin o no de làtex, per reduir el risc de contaminació. Igualment cal considerar incorporar al “botiquín” un termòmetre, pinces per extreure paparres i estelles petites. Finalment ens queda l’apartat de medicaments en el que s’inclou ungüent antibiòtic, com bacitracina, polisporina o mupirocina, loció de calamina per picadures o una crema, ungüent o loció d’hidrocortisona per la picor.

En quan als medicaments, pot haver-hi un cert debat de si a més d’alcohol etílic hi ha d’haver alcohol iodat, de si hi ha d’haver paracetamol com únic analgèsic o ha d’haver-hi també ibuprofèn. De si hi ha d’haver un sedant o també un inductor de la son. Cal que hi hagi un laxant? I un antidiarreic?

Com més medicaments hi hagi, més sovint s’haurà de fer la vigilància de possibles fàrmacs caducats. Si guardem medicaments, conservem el prospecte per recordar la posologia, de si s’ha de prendre en dejú o havent menjat, i durant quant de temps s’ha de prendre.

Els que tenen farmaciola haurien de dedicar periòdicament un cert temps a assegurar que no falten els productes més bàsics i que els que hi ha no estan caducats. No hauríem de tenir-hi rèmores, sinó coses que poden ser útils.

No llenceu els medicaments caducats a les escombraries, podríem fer un mal ecològic. Porteu-los a la farmàcia habitual.

El “botiquín” ha d’estar en un lloc de la casa visible, accessible, però també fora de l’abast dels nens. No solen haver-hi productes perillosos, però sempre és millor que no ho pugui tocar qui no ha de fer-ho.

Suposo que els lectors s’hauran adonat que el nom “botiquín” és un castellanisme que els catalans utilitzem sense gaire escrúpols. Potser hi ha qui catalanitza el nom i en diu botiquí. Segurament és un terme que prové de “botica”, que és un nom per designar les farmàcies que es va fer servir en una època. El que no prové és del nom rus de l’empresari Dimitri Ivanovich Votikyn, que té un cognom que evoca el terme “botiquín”, però no té cap relació amb el botiquín del que hem parlat aquí.