Espanya tingué un potent imperi colonial des del descobriment d’Amèrica el 1492 fins el segle XIX, en el que els diferents països d’Amèrica es van anar independitzant de la metròpoli. 

En aquests anys, els representants dels reis d’Espanya en el continent americà reproduïren el sistema organitzatiu que hi havia a Espanya en quant a l’ensenyament de la medicina i en el seu organisme regulador, el Protomedicat, que exercia la funció d’examinador per comprovar si els metges tenien el nivell de competència adequat, i se’ls hi podia facilitar la llicencia per exercir, i a més s’ocupava d’impedir l’intrusisme, i garantir un exercici professional apropiat. 

Ja des dels primers viatges de Colom, hi havia un cirurgià – barber en cada vaixell. En el primer viatge, el cordovès Juan Sánchez era el que anava en la caravel·la Santa Maria, mentre que a la Niña i a la Pinta, les embarcacions dels germans Pinzón, hi anaven Diego Méndez i Alonso de Mojica, respectivament. Sánchez i Mojica van ser deixats amb alguns altres mariners en una petita fortificació a la costa de l’illa “La Espanyola”, la primera on van tocar terra els descobridors d’Amèrica. Però van ser assassinats pels indígenes abans que tornés Colom en el segon viatge. En aquest segon viatge, Colom va viatjar acompanyat pel cirurgià Diego Alvárez Chanca (Fig.1). Aquest va ser el primer metge que arriba a la colònia. El 1521, va arribar a Amèrica un segon metge, el sevillà Cristóbal de Ojeda. 

Durant els primers anys de la conquesta, els cirurgians s’ocupen únicament de l’atenció dels soldats de l’exèrcit espanyol d’ocupació. No s’ocupen de les malalties dels indígenes, que son atesos pels sanadors locals. 

L’arribada dels espanyols crea unes noves condicions d’exposició dels pobladors d’aquells territoris a nous agents infecciosos amb els que no hi havien tingut contacte i per tant no tenien immunitat. Això determina que les noves malalties que adquireixen, que son les dels conquistadors espanyols, causin una extraordinària mortalitat, i la conseqüent reducció demogràfica. Es presenten generalment en forma epidèmica, entre les quals estan ben documentades, les epidèmies de verola, xarampió, grip, malària i tifus exantemàtic. 

Encara que no tinguem dades precises la major part d’historiadors estimen que la població americana es va reduir en un 25 % amb l’arribada dels espanyols. Aquesta pèrdua no pot ser contrarestada perquè hi ha una menor disponibilitat femenina per a la procreació, degut al segrest de dones indígenes per conquistadors que volien disposar d’un petit harem per a la seva satisfacció. 

A la conquesta d’Amèrica no hi van anar infermeres. De fet el segle XV encara no s’havia creat la professió d’infermeria. El que si hi va haver son dones que ajudaven als cirurgians en l’assistència als ferits, sobre tot a la batalla de Tenochtitlan, quan Moctezuma va ser derrotat. 

D’aquestes dones ha quedat el nom d’Isabel Rodríguez, que va arribar a Amèrica amb Cortés, i va curar els ferits de l’exèrcit de Cortés (Fig.2). Algunes eren esposes de soldats, com Maria de Estrada, dona d’Alonso Martin, el nom de les quals surt en cròniques de la conquesta. Beatriz de Palacios, Beatriz González i Juana Mansilla eren també dones de soldats que van fer d’infermeres. 

Tant a Lima com a ciutat de Mèxic, les dues principals ciutats de la colònia americana es creen hospitals, uns pels espanyols i altres pel naturals de la regió, per això se’n diuen hospitals de naturals. L’atenció en els hospitals era per gent pobre i sense recursos. Els hispànics de posició econòmica acceptable eren atesos a casa seva, com passava a Europa. Només quan els indígenes estaven en males condicions de vivenda i subsistència acceptaven ser admesos en hospitals. 

La primera universitat del Nou Mon s’establí a Santo Domingo, però no es cursaren estudis de Medicina fins després de la independència de España.  

A Mèxic, l’ajuntament contracta el 1525 a Francisco de Soto barber-cirurgià, per que ensenyés l’ofici, però no es fins la creació de la Real i Pontifícia Universitat de Mèxic que comencen els estudis de Medicina, amb una càtedra de Prima, per el professor Juan de la Fuente, que era natural de Mallorca i graduat a les Universitats de Sigüenza i Sevilla.  

La segona càtedra de Medicina de la Nueva España fou la de Vespres, creada el 1598, i el primer professor era nomenat pel virrei, que ho feu en el metge Juan de Plasencia. Li corresponia l’estudi del cos malalt, és a dir, el que avui en diríem patologia, a diferència de la càtedra de Prima que estudiava el cos sa, és a dir l’anatomia i la fisiologia. Més tard es crearen les càtedres de Cirurgia i Anatomia i Mètode o Terapèutica,  

A Perú, hi hagué Tribunal del Protomedicat a Lima dos anys després de la seva fundació, el 1553 per Hernando de Sepúlveda, professor de Salamanca i metge de Francisco de Pizarro. La Universitat de Sant Marc de Lima fou fundada per l’Emperador Carles I el 1551. Els estudis de Medicina es crearen amb dues càtedres el 1571, les tradicionals de Prima i de Vespres.  

El Conde de Chinchón nomenà professor a Juan de la Vega, el seu metge particular, que després fou catedràtic de Vespres a la Universitat de Sevilla. De la càtedra de Vespres nomenà titular a A. de la Rocha.