He descobert Marcelino Pascua recentment, gràcies a Miquel Marco (Fig.1), un investigador de la medicina espanyola a l’exili, especialment l’exili de metges catalans a països soviètics.

L’he descobert tard, però vull recuperar el retard i tenir l’oportunitat de dir ben fort que la marginació amb que se’l va tenir, un cop acabada la guerra, va ser un acte de crueltat, una injustícia i un error. Crueltat perquè els guanyadors volien venjar-se d’una autoritat incontestada durant els anys de la República. Injustícia perquè Pascua s’havia limitat a ser un servidor fidel i eficaç de l’estat. Error perquè Espanya va recular una pila d’any respecte a com estava abans de la guerra.

Des de fa setmanes, estic col·laborant amb metges de salut pública,, que era el de Marcelino Pascua, en un moviment de restauració d’una de les personalitats científiques més importants que ha tingut aquest país, i al mateix temps més ignorada (Fig.2).

La vida de Marcelino Pascua s’ha oblidat, fins i tot, per molta gent que ara fa la mateixa especialitat. Jo m’he bellugat molts anys en la proximitat de la Salut Pública degut al meu interès per l’epidemiologia i la prevenció de les hepatitis víriques, fet que m’ha permès conèixer molts salubristes i fer-me amic d’ells.

Malgrat que la vida de Marcelíno Pascua va demostrar competència i eficàcia, segurament el fet de ser del bàndol perdedor i d’haver-li penjat l’estigma de comunista, quan de fet era un militant del PSOE, va refrenar parlar del personatge.

Sembla que els de Salut Pública comencen a parlar de Pascua a finals dels anys 90, gràcies als màxim coneixedors del personatge, Josep Bernabeu, Fernando G. Benavides i Esteban Rodríguez Ocaña, organitzen de 1992 a 1996 els “Encuentros Marcelino Pascua”. Però ja han passat 30 anys amb pocs canvis en el coneixement i en el grau d’admiració a un dels científics més actius i més notables del nostre país. Jo crec que queda bastant per fer.

M’he notat una sensació de neguit interior, que sempre noto quan em poso amb il·lusió a interessar-me per un tema. Vull conèixer la història de Marcelino Pascua i estic disposat a moure’m per compensar la marginació que ha sofert, una marginació activa, més difícil de canviar que les marginacions passives, que es deuen a que ningú no fa res per activar les coses.

He demanat a uns quants amics i amigues salubristes, professors, epidemiòlegs, historiadors, que m’ajudin a posar el nom de Pascua en els llibres d’història de la medicina i en els d’història de l’Espanya del segle XX. Quan parlem de la història de la sanitat, el nom de Pascua hauria d’anar escrit amb lletres grosses en senyal de reconeixement a la seva entrega i dedicació.

Fins ara el grup d’admiradors de Marcelino Pascua inclou els Drs. Andreu Segura, Antoni Plasencia, Fernando Garcia Benavides, Josep Bernabeu, Angela Dominguez, Jose M Bayas, Josep Mª Vilaseca, Ferran Segura, Antoni Trilla, Magda Campins, Miquel Bruguera. Anirà creixent a mesura que ens comuniqueu la voluntat de formar-ne part.

Aniré parlant de Marcelino Pascua en aquest blog explicant quins son els projectes i quina és la gent.

De moment enumero el que estem organitzant, donarem detalls en properes entrades.

1. Acte sobre la vida i fets de M. Pascua a la sala d’actes del COMB, novembre 2025
2. Simposi en el Congrés d’Història de la Medicina de Catalunya, 2026
3. Medalla Marcelino Pascua al mèrit en Salut Pública, donada per la Societat de Salut Pública de Catalunya de l’ACMCB
4. Memorial Marcelino Pascua, classe dedicada M. Pascua un dia a l’any, el mateix a totes les Universitats de Catalunya donada pels professors de Salut Pública, o matèria afí, sobre Marcelino Pascua
5. Aconseguir exemplars de la biografia de Marcelino Pascua, editada fa uns anys per la UNED, per vendre als membres dels “Admiradors de Marcelino Pascua” que ho sol·licitin (Fig.3)
6. Manifest signat per tots els membres de l’associació “admiradors de Marcelino Pascua”