Aquesta entrada es basa en un article en preparació (G.Carrasco, M. Bruguera, La influència de l’Hospital Necker de París sobre el desenvolupament de la urologia catalana).

És un fet sabut que la urologia francesa ha tingut el seu desenvolupament a l’Hospital Necker de París. A finals del segle XIX, l’Hospital Necker de París es va consolidar com el centre més influent per a la formació dels especialistes en urologia a Europa. Fundat inicialment com un hospital pediàtric l’any 1778 per Jacques Necker i la seva esposa Suzanne, el centre va experimentar una progressió constant que el portaria a convertir-se en un model de referència internacional per la Urologia. Jacques Necker (1732 – 1804) va ser tres vegades el responsable de les finances de la monarquia francesa en temps del rei Lluís XVI (Fig.1).

Aquest hospital va esdevenir el primer en dedicar una sala exclusivament a la cirurgia de les vies urinàries. El primer en dirigir el servei d’Urologia fou el Dr Jean Civiale (1792 – 1867) (Fig.2). Civiale havia inventat un litotriptor l’any 1832 per fer l’aixafament dels càlculs vesicals. L’instrument s’introduïa per la uretra i provocava la seva fragmentació. Amb el seu mètode, la mortalitat es va reduir del 18.8% que tenia la litotomia per via perineal al 2.2 % amb el seu aparell.

El servei del Dr. Civiale ja va ser molt visitat per metges d’altres països. Un d’ells fou el Dr. Henry Thompson, un cirurgià anglès que es considera el primer de la Urologia a Gran Bretanya (Fig.3). La litotrícia era en temps de Civiale un procediment nou, que s’estava provant.

El successor de Civiale fou Jean Casimir Félix Guyon, una figura clau en la història de la medicina, que va transformar el servei de cirurgia que havia heretat en una veritable escola d’urologia (Fig.4). La seva obra docent i assistencial, combinada amb la seva capacitat per atraure i formar deixebles brillants, va establir els fonaments científics i estructurals de la urologia moderna. La seva càtedra, instaurada el 1890, va ser la primera del món en reconèixer la urologia com a especialitat independent, un fet que va tenir repercussions immediates en tota Europa i, especialment, en el món de parla hispana.

El desenvolupament de nous instruments com el cistoscopi i la difusió dels coneixements anatòmics, fisiològics i bacteriològics van afavorir la consolidació de la disciplina. Aquest context va fer que molts metges espanyols i llatinoamericans veiessin en el Necker una oportunitat única de formació, donant lloc a una diàspora urològica que influenciaria profundament la medicina dels seus països d’origen.

El paper de Joaquín Albarrán

Joaquín Albarrán va néixer a Cuba el 1860 i va emigrar a Espanya, on es va formar a Barcelona i a Madrid abans de completar els seus estudis a París (veure aquesta entrada del blog de 10/6/22). Allà, sota el mestratge de Guyon, es va convertir en un dels grans innovadors de la urologia (Fig.5). Destacava per la seva capacitat d’observació clínica, rigor experimental i habilitat quirúrgica. Després de defensar la seva tesi doctoral a París, Albarrán va ser nomenat cap de clínica i posteriorment professor titular al Necker. A més de publicar treballs fonamentals com ‘Les tumeurs de la vessie’ i ‘Exploration des fonctions rénales’, va dissenyar instruments que encara avui es fan servir.

El seu lideratge carismàtic va atraure nombrosos professionals de parla hispana, com José M. Bartrina i Emili Sacanella, que després tindrien un paper clau en la introducció de la urologia moderna a Catalunya. Aquests deixebles, formats en les tècniques més innovadores, van importar tant el coneixement tècnic com una manera d’entendre la pràctica mèdica basada en l’evidència, el respecte pel pacient i la recerca contínua.

Albarrán va exercir també com a pont entre Europa i Amèrica Llatina, facilitant una xarxa internacional de col·laboració i intercanvi científic. Aquest fenomen va contribuir decisivament a l’emergència de societats mèdiques especialitzades i a la definició d’un marc institucional per a la urologia.

Referències

Kriefer JH. Jean Civiale (1792 – 1867). Invest. Urol., 1968; 6 (1): 114 – 117.