Les meves manifestacions en relació al cas Marcelino Pascua, destacat salubrista espanyol dels anys de la Segona República espanyola (Fig.1), eren de crítica al franquisme per l’oblit intencionat del personatge durant els anys en que va manar, actuant com si Pascua mai hagués existit.

Les autoritats sanitàries franquistes preferien fer veure que Marcelino Pascua no havia existit, que no pas reconèixer que va haver-hi a Espanya una autoritat en Estadística sanitària i Salut Pública que era d’esquerres. Ser d’esquerres era pel franquisme el pitjor que es podria ser.

Tenia raó Marcelino Pascua en marxar a l’exili al final de la Guerra Civil espanyola? No s’hauria pogut quedar, si tenim en consideració que no tenia delictes de sang? La resposta és clarament sí a la pregunta de si havia de marxar en acabar la guerra i és no a la pregunta de si no li hauria passat res en el cas d’haver-se quedat. L’emfàtic d’aquestes respostes a les dues preguntes es deu a que sabem què li passà al seu col·laborador Josep Estellés Salarich, un jove metge valencià que havia col·laborat amb Pascua i havia sigut detingut al final de la guerra i sotmès a la justícia franquista (Fig.2).

Estellés tampoc tenia delictes de sang, però la sentència va ser de 30 anys de presó, com si fos un assassí, que posteriorment va ser commutada per 12 anys de presó.

Pascua era un superior d’Esteller, per això hauria sigut castigat amb un pena superior o igual que la del seu inferior.