L’activitat com a governant de Marcelino Pascua comença el mes d’abril de 1933, quan se li encarrega la Direcció General de Sanitat (Fig.1). Té 34 anys i una preparació molt sòlida. Des d’aquest càrrec intentarà la reconstrucció de la Sanitat Pública del nostre país, activitat en la que tingué la oposició ferma i constant dels sectors sanitaris conservadors, molt concretament de l’Associació de Sanitaris Titulars, que reivindiquen ser funcionaris de l’estat.

Els membres d’aquesta associació son majoritàriament del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, grup que no té gaire escrúpols a l’hora de fer campanyes polítiques en contra, utilitzant el desprestigi de l’atacat.

Pascua havia estat, el 1925, a l’Escola de Salut Pública de la Johns Hopkins University de Baltimore, amb una beca de la Fundació Rockefeller, on aprengué el model de Reed i Frost d’Estadística sanitària i Epidemiologia.

El 1926, segueix un curs de Metodologia Estadística a l’University College de Londres.

El 1929, ha tornat a Espanya per ocupar la direcció de la secció d’Estadística Sanitària de la Direcció General de Sanitat, des d’on introdueix les modernes tècniques d’estadística sanitària a Espanya. Publica treballs amb els resultats que ha trobat i que permeten fer els primers estudis sobre la mortalitat per etiologies que es fa a Espanya.

Costa d’entendre el retard existent en l’ús a Espanya d’aquesta metodologia, ja que el primer Butlletí mensual d’Estadística demogràfica sanitària és de 1880.

La manca d’experts en estadística sanitària pot justificar el poc desenvolupament de la Salut Pública, que va íntimament relacionat amb el predomini d’unes malalties davant d’altres. Pascua impulsa un sistema de notificació obligatòria de les malalties.

La feina ben feta de Pascua és apreciada, per això el 1933 és nomenat Director General de Sanitat, encarregat d’instaurar una reforma sanitària de l’Estat.

Pascua crea una secretaria general tècnica, seccions de Psiquiatria, Higiene Alimentària, Higiene mental, Higiene infantil, Enginyeria i arquitectura sanitària, Centres d’higiene rural i impulsa la lluita contra el tracoma, la tuberculosi, lepra, venèries i toxicomanies. Totes aquestes iniciatives fan triplicar el pressupost destinat a sanitat en relació al que hi havia abans de Pascua com a director general de Sanitat.

La reacció de la dreta espanyola és ferotge. L’encapçala el Col·legi de Metges de Madrid, l’Associació de Metges titulars i està liderada per Enrique Suñer, catedràtic de pediatria (Fig.2) que havia fundat l’Escola Nacional de Puericultura, Antonio Vallejo-Nájera, que serà més tard cap de la sanitat militar franquista, i José Alberto Palanca.

Acabada la Guerra Civil, Suñer recuperà la càtedra que li havia sigut desposseïda per les autoritats de la República el 1936, i passà a dirigir l’Institut Cajal, l’Assemblea Suprema de la Creu Roja Espanyola, el Consell General de Col·legis Oficials de Metges d’Espanya, i l’Escola Nacional de Puericultura. Suñer considerava Pascua com el seu enemic personal.