Ara fa poc més d’un any, va morir el Dr. Antonio Palacín Forgue, company de curs amb qui vaig tenir força contacte durant tota la vida professional perquè treballava al mateix hospital que jo, al servei d’Anatomia Patològica, que jo freqüentava. Era un patòleg clàssic (Fig.1). Bàsicament un diagnosticador, que es movia bé en tots els camps de l’Anatomia Patològica, tot i que era sobre tot un expert en patologia ginecològica, i en immuno-patologia.

Era un excel·lent patòleg capacitat per afrontar qualsevol biòpsia. Interessat per la vida acadèmica, havia ascendit a la categoria de professor titular quan el catedràtic i cap del departament era el Dr. Diego Ribas Mujal (Fig.2).

El Dr. Palacín entrà com alumne intern a la càtedra d’Anatomia Patològica on el catedràtic era el Dr. Julio García Sánchez-Lucas (Fig.3).

Era de León, nascut el 1901, i s’havia format a Alemanya on hi va estar alguns anys. A la seva tornada a Espanya, va guanyar la plaça de cap del servei d’Anatomia Patològica de l’hospital de Valdecilla, a Santander, i la plaça de catedràtic de la Universitat de Barcelona el 1942. A Barcelona va donar totes les classes i mai es va fer substituir pel seu adjunt.

Jo vaig tenir una certa relació amb el Dr. Sánchez-Lucas perquè vaig ser el delegat de curs, quan fèiem tercer de carrera. A finals de 1968 quan vaig tornar de la meva estada a Paris, al servei del professor Jacques Caroli, el vaig anar a saludar i a dir-li que li portaríem biòpsies hepàtiques per interpretar, ja que pensàvem dedicar-nos a veure malalts del fetge.

Em va mirar com si li fes una proposta idiota, i em va dir ”Caballerete, no me haga perder el tiempo. No se pueden hacer diagnósticos con el escaso material que obtienen con una punción”. Jo vaig quedar parat, perquè a Paris sí feien diagnòstics.

En realitat el Dr. Sánchez-Lucas em va fer, sense saber-ho, un gran favor. Em va obligar a aprendre histopatologia hepàtica, fet que en la vida m’ha estat molt útil.

Al principi, els patòlegs i també el “Pala” em veien com un intrús, perquè no havia fet una formació reglada, però després els hi va passar aquest exclusivisme i em van acceptar sense problemes, quan va arribar el professor Cardesa a la direcció del servei en demostrar que era competent i em van acceptar com a patòleg associat (Fig.4). De fet vaig contribuir a formar dues doctores com hepatopatòlogues, que després han sigut brillants patòlogues del fetge.

Amb en Palacín sempre hi vaig tenir bones relacions personals. Era un tipus amable, treballador. Se sentia ectòpic a Barcelona, perquè ell se sentia molt d’on havia nascut, a Bielsa (Osca), que era el lloc on li agradava viure i on anava quan tenia alguns dies lliures. Va ser un bon company i un bon patòleg. La seva absència m’ha fet evocar estones viscudes plegats.