Sydney Ringer fou un fisiòleg i farmacòleg clínic, el nom del qual ha passat a la posteritat per haver inventat la solució que duu el seu nom, el 1881 (Fig.1).

No obstant, la seva contribució científica més important fou reconèixer el paper del calci i el potassi en la contracció de les fibres musculars cardíaques.

Ringer neix el 1835 a Norwich, una població anglesa on viu la seva família protestant no anglicana, que es diuen protestants no conformistes o dissidents. La religió de la família condiciona la universitat on es va inscriure per estudiar medicina. Escull el University College London (UCL), perquè era una de les poques universitats que acceptaven protestants no conformistes, ja que les altres només acceptaven estudiants anglicans.

Ringer es gradua el 1860 i fa de resident a l’hospital del UCL els anys 1861 i 1862. Els anys següents segueix com a metge del personal fins 1869, i també assisteix a l’hospital infantil del carrer Great Osmond (Fig.2).

El primer article que publica Ringer és el 1859, quan encara era estudiant, sobre l’excreció urinària d’urea, glucosa i electròlits, amb el seu mentor, el Dr. E.A. Parkes, que era professor de Medicina Clínica del UCL. Els anys posteriors escriu la seva obra “A handbook of therapeutics“ (Manual de Terapèutica) que es va convertir en un clàssic i va ser editat 13 cops (Fig.3).

Ringer va esdevenir catedràtic de Matèria mèdica, farmacologia i terapèutica del UCL fins 1887, quan és nomenat Professor de Medicina Clínica, que va ocupar fins que es va jubilar. En aquest temps va ser membre del Royal College of Physicians i de la Royal Society.

Entre 1880 i 1888, publica tres articles al Journal of Physiology on examina el predecessor de les solucions salines com a substitut de la sang i que mantingueren la funció cardíaca. El mèrit de Ringer fou arribar a determinar el paper que juguen el Ca i el K en la contractilitat del miocardi sense disposar de mitjans de laboratori.

Ringer va viure els canvis en salut que es produeixen a l’Anglaterra victoriana plenament introduïda en la revolució industrial amb l’elevada taxa de mortalitat, causada per malalties infeccioses, com la verola, el còlera, el tifus i la tuberculosi.

El tractament més comú era encara les sagnies, la sangonera i els laxants. Es començava a conèixer el funcionament del cos humà per l’esforç d’investigadors com Ringer, però encara no es coneixien els germens, la principal causa de malaltia.