La febre tifoide ha causat milions de morts. La seva difusió ha estat afavorida per la brutícia, la manca d’higiene corporal tan personal com col·lectiva, i els moviments poblacionals. La seva incidència ha baixat notablement i molts metges joves no han vist ni un sol cas en tota la seva vida professional.

En el passat, va tenir un protagonisme molt més notori. Va ser, segurament, la causa de l’epidèmia que va assolar Atenes en el segle IV a.C. i va acabar amb el Segle d’or, que liderava Pèricles.

L’arribada dels europeus a Amèrica causà en els indígenes infeccions difícils d’identificar. El brot denominat cocoliztli, que fou devastador per les poblacions indígenes, podia ser causat pel bacteri Salmonella enterica.

Origen de la paraula tifus

Tifus és una paraula que es va utilitzar per anomenar diverses malalties que tenien en comú un cert estat de sopor, tant la febre tifoide com el tifus exantemàtic.

El primer en caracteritzar la febre tifoide va ser William Budd (Fig.1) que, el 1873, descrigué la transmissió de la malaltia per consum d’aigua contaminada per germens eliminats per via digestiva.

El germen fou identificat primer per Carl Eberth a Zuric el 1880. Més tard el bacil s’identificava en els malalts amb tifoide a través de cultiu, fins que es va disposar de mètode de laboratori, com la prova de l’aglutinació de Widal. Bacil d’Eberth és un nom que es conserva com a forma d’honorar el descobridor de l’agent causal de la malaltia.

El bacil de la febre tifoide també es denomina Salmonella typhi o Salmonella enterica. Salmonella és derivat del nom d’un veterinari bacteriòleg nord-americà que va intervenir juntament amb Theobald Smith, el vertader descobridor. Salmon va pregar, fins a exigir, Smith que el deixés signar el primer, que necessitava tenir currículum.

El Dr. Bretonneau, catedràtic de medicina de la universitat de Tours, havia descrit la malaltia el 1819, demostrant que un atac era protector d’un possible segon episodi.

La vacuna de la febre tifoide

La febre tifoide tenia una elevada mortalitat abans de disposar de cloramfenicol per tractar-la. La necessitat d’una vacuna era sentida per tothom, especialment a l’exèrcit, on la tifoide era la primera causa de mort, molt superior a les bales enemigues.

El primer que preparà una vacuna per prevenir la febre tifoide fou Jaume Ferran en el laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona l’època en que era el director.

La vacuna s’aplicà a empleats del clavegueram de l’ajuntament de Barcelona, però els treballadors es van queixar de dolor en el punt de la injecció, per això els metges del Laboratori van prohibir al seu cap que es fes una vacuna que era dolorosa.

A Londres va fer una vacuna sir Almroth Wright, el cap de Fleming (Fig.3). També va sortir dolorosa però la van seguir posant, en comprovar que salvava vides a l’Exèrcit. El dolor era transitori però l’efecte protector era persistent.