Durant molts anys s’ha sabut poc de les malalties de Cristòfor Colom (Fig.1). Ell en parla poc en el seu Diari de bord i les mencions a la seva malaltia eren confuses, perquè es deia que Colom tenia gota, sense tenir en compte que mai es va descriure que tingués clínica de poagre, que és molt orientativa de gota hiper-uricèmica, i en canvi gota era la paraula habitual que s’emprava en segles passats per designar una malaltia de caràcter reumàtic.

El primer que es va interessar per les malalties de Colom fou el Dr. Fernández de Ybarra, un metge llatinoamericà, que va donar una conferència sobre aquest tema en el primer congrés Panamericà de Medicina a Washington el 7 de setembre de 1893, el text del qual es publica en el JAMA del maig de 1894.

Ja en el primer viatge a Amèrica, quan només tenia 41 anys, Colom es va queixar de molt dolor a les cames, que li dificultava la marxa. En els 18 mesos que va estar a Amèrica es va trobar bé, trets d’uns dies en que va tenir cremor als ulls.

El segon viatge va durar vora de tres anys, des de setembre de 1493 a juny de 1496. Quan portava un any a terra, va passar un episodi d’estat confusional que durà alguns mesos, que retrospectivament algun historiador ha tractat de relacionar amb un episodi de tifus exantemàtic.

El tercer viatge dura una mica més d’un any i mig. Al mes d’arribar, té un dolor intens a les cames, acompanyat de febre, que li va durar sis setmanes. Tenia els ulls inflamats amb limitació de la visió. L’afectació ocular va millorar, però va persistir el dolor a les cames i l’edema.

Durant el quart viatge, les coses van empitjorar. Està incapacitat per moure’s pel dolor a les cames, que s’acompanya d’edema. La clínica no millora en arribar a Espanya, sinó que empitjora, fins que Colom mor. Té 54 anys.

Actualment tots els interessats en la biografia mèdica de Colom coincideixen en que la malaltia més probable que tingué és una síndrome de Reiter (Fig.2). La síndrome de Reiter és una espondiloartropatia caracteritzada per la inflamació estèril de la membrana sinovial, fàscia i tendons, que té com a factor desencadenant, infeccions en altres localitzacions d’origen gastrointestinal o genitourinàries.

La no constatació que Colom tingués uretritis no descarta el diagnòstic de Reiter, perquè el que no hagués referit Colom aquest símptoma que es vincula amb una patologia relacionada amb el sexe, potser era perquè Colom no volgués comunicar-ho. Per altra banda, una certa proporció de malalts amb síndrome de Reiter no tenen molèsties d’uretritis. Les primeres mencions a la tríada d’artritis, conjuntivitis i uretritis es deuen a Stoll el 1776 i a Brodie el 1818, però el nom de la malaltia es deu a Hans Reiter, que el 1916 en descriu la presentació simultània de conjuntivitis, uretritis i artritis en un pacient, 8 dies després d’un episodi de diarrea. No obstant, en aquell mateix any, Feissinger i Leroy descriuen els mateixos símptomes en quatre malalts amb disenteria sense uretritis.

Els historiadors de la medicina coincideixen en que no és a Reiter a qui es deu la primera descripció de la síndrome. El mèrit correspon al cirurgià anglès Benjamin Brodie que, el 1818, el va descriure quasi un segle abans que el metge centreeuropeu.

Els investigadors israelians Yoav Keynan i Doron Rimar, de l’Institut Technion de Haifa ho explicaren el 2008 en un article de l’Israel Medical Association Journal en el que afirmen que “Reiter difamà a tota la professió i a la ciència mèdica. El terme síndrome de Reiter hauria de ser esborrat de las publicacions mèdiques, principalment per criteris morals”.

¿Qui era Reiter i què s’amaga en la seva biografia? Això ho exposarem en un pròxim article.