Els manicomis han estat establiments dedicats primer a allotjar i, més modernament, a intentar guarir els malalts mentals. Fins el segle XVIII, els manicomis eren com presons pels malalts mentals. La bogeria es considerava un perill social, de manera que els malalts mentals s’ingressaven en centres on eren sotmesos a mesures dramàtiques, com càstigs corporals, banys d’aigua freda i mesures de contenció, com cadenes i camises de força.

França i Anglaterra son els primers estats que, al segle XVIII, estableixen una legislació basada en el criteri que la bogeria és una malaltia. Al món desenvolupat, s’abandonen les actuacions punitives, però persisteixen els manicomis per separar els malalts mentals de la resta de població. Es comença a abandonar el terme manicomi, per considerar-lo pejoratiu, i és substituït per altres termes com els d’hospital, institut o clínica mentals, hospital frenopàtic, o centre psiquiàtric.

Als Països Catalans, per bé que els malalts mentals eren ja atesos a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona des de la seva fundació l’any 1401, la primera institució específicament destinada a alienats fou l’Hospital dels Folls i Orats de València, fundada per Joan Gilabert Jofré el 1410, que malgrat moltes transformacions ha arribat fins els nostres dies com l’Hospital General de València, ara transformat en Biblioteca.

Fins a la segona meitat del s.XIX no son inaugurats centres i institucions amb una intenció terapèutica com el manicomi de Sant Boi (Sant Boi de Llobregat), fundat per Antoni Pujadas el 1854, l’Institut Frenopàtic de les Corts (Barcelona), fundat per Tomàs Dolsa i Pau Llorach el 1863, el manicomi de Nova Betlem (primer a Gràcia i després a Sant Gervasi, Barcelona), dirigit des del 1873 per Joan Giné i Partagàs, l’Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona, inaugurat el 1889 per Pi i Molist, l’Institut Pere Mata de Reus, creat per Emili Briansó el 1897, el manicomi de Salt (Gironès), fundat el 1904 sota la direcció de Vives i Casajoana, i la Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet, obra de la Mancomunitat de Catalunya.

Algunes d’aquestes institucions per malalts mentals de Catalunya segueixen amb la seva funció, però d’altres han canviat, com l’Institut Frenopàtic que ha estat adquirit per l’Hospital Universitari Dexeus, i l’Institut Mental de la Santa Creu, la major part del qual ha estat demolit, i els pavellons que queden dempeus son un centre de dia que rep el nom del fundador de l’Institut, el psiquiatre Pi i Molist, una biblioteca i la seu del districte de Nou Barris de l’Ajuntament de Barcelona. També la Nova Betlem, centre fundat pel catedràtic Giné i Partagàs, on hi hagué la primera escola catalana de psiquiatria que feia les seves sessions els diumenges al matí, fou demolit per instal·lar-hi el CosmoCaixa.

Des del punt de vista artístic, l’Institut Pere Mata és el més atractiu i millor conservat. Fou edificat per l’empenta del Dr. Emili Briansó, metge de Reus, impressionat per les males condicions sanitàries i higièniques en les que es trobaven els malalts mentals ingressats a Ca l’Agulla, casa on l’Ajuntament de Reus recloïa els bojos de la població. Es proposa construir una nova institució sanitària que es faci càrrec d’aquests malalts. Funda la Sociedad Manicomio de Reus, encarregada de desenvolupar el projecte, i encarrega a l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner el disseny d’un nou hospital psiquiàtric.

El disseny de l’hospital fet per Domènech i Montaner té en compte separacions segons el tipus de malaltia, el sexe, i la classe social, d’acord amb els nous corrents europeus per al tractament de la malaltia mental. El pavelló que es pot visitar és el conegut com Pavelló de Distingits.

L’hospital sembla més un palauet que una institució sanitària. Les habitacions son àmplies i estan ben decorades, algunes amb sales de joc o sales de ball. Les habitacions eren individuals i tenien bany privat, i fins i tot dutxa.

L’altre gran hospital psiquiàtric de Catalunya va ser l’Institut Mental de la Santa Creu. Era un grandiós edifici, format per dotze pavellons aïllats perpendiculars a dues crugies paral·leles que tenien a ambdós extrems uns hemicicles per al tractament de malalts difícils, amb una longitud total de 700 metres per 200 d’amplada, i amb una capacitat per a vuit-cents dements d’ambdós sexes.

Situat a Sant Andreu del Palomar, l’Institut Mental de la Santa Creu va ser la continuació de l’antic Departament de “folls i maniàtics” del vell Hospital de la Santa Creu. La seva gestació comença l’any 1857, quan la Molt Il·lustre Administració de l’Hospital encarrega al Dr. Pi i Molist, director d’aquell departament, la redacció d’un projecte mèdic per a un nou manicomi i a l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet l’aixecament dels plànols. La primera pedra es posa el 20 de desembre de 1885, i part de les seves instal·lacions s’inauguren el 1889. Tres anys després, mor Pi i Molist, qui deixa tota la seva fortuna per poder acabar l’obra.

A l’igual que a l’Institut Pere Mata, hi havia una separació per les diferents classes de residents. En el pensionat de primera, cada ingressat tenia una habitació individual i al costat d’aquesta la del seu servent, una sala per rebre les visites, menjador, jardins i jocs propis. Els de segona, tenien dormitoris individuals, sala de recepció, menjador i jardins especials, i per últim els de tercera, modestes habitacions, dormitoris per a 10 malalts, sala de rebre, menjador i pati d’esbarjo. El 30 de setembre de 1987, després d’un segle d’existència, el Mental va tancar les seves portes.

L’Institut Frenopàtic fou el gran centre privat per malalts mentals de Barcelona (Fig.3). Fou fundat el 1863 pel metge alienista Tomàs Dolsa i Ricart (1819-1909) i el seu gendre, Pau Llorach i Malet. Originalment el centre estava ubicat a la vila de Gràcia, però en fer-se petit fan edificar un nou nosocomi en uns terrenys agrícoles de Les Corts. L’Institut Frenopàtic era un centre molt gran, amb una gran extensió de jardins, i unes instal·lacions modèliques, superiors a les altres institucions del seu temps.

Estava orientat a pacients de classe social acomodada, i disposava d’habitacions de primera, de segona i de tercera classe. No va ser només un centre de reclusió de malalts, sinó també un lloc de recerca. Disposava d’un taller fotogràfic on estudiaven la relació entre les malalties mentals i la forma del crani. Quan es tanca a finals del 2000, feia anys que una part important dels jardins ja havien desaparegut, a causa de la pressió immobiliària i de l’obertura de la Gran Via de Carles III.