L’any 1939, apareix a les pàgines del Lancet un article signat per Frederic Duran i Jordà sobre el Banc de sang que havia muntat a Barcelona per poder transportar sang al front de guerra i transfondre als militars ferits (veure aquesta entrada del blog de 17/5/21) (Fig.1).

Un mes després d’aquest article, n’apareix un altre del cirurgià Josep Trueta (Fig.2), sobre el tractament oclusiu de les ferides de guerra (veure aquesta entrada del blog de 26/10/21).

Podem considerar que amb aquests articles comença la internacionalització de la medicina catalana.

Abans d’aquests dos articles, només s’havia publicat al Lancet una nota clínica d’autor espanyol, el professor Carlos Jiménez Díaz, sobre un cas de malaltia d’Addison, publicat el 4 d’abril de 1936, però cap d’autor català.

L’article de Duran al Lancet està escrit en un bon anglès, probablement per l’ajuda d’una metgessa britànica que estava interessada en l’obra de Duran i Jordà, i devia millorar l’anglès de l’autor català.

Segurament altres metges catalans llegien publicacions britàniques, però pocs tenien un material inèdit per publicar, i es limitaven a ser lectors, però no autors. Probablement la situació que vivia Catalunya a finals dels anys 30 fa poc previsible que algú estigués en condicions d’escriure un article per publicar en una revista britànica. La majoria, que s’havien significat com progressistes, devien buscar refugi en algun altre país si no ho havien fet ja. Per altra banda, l’autarquia en que va viure el franquisme feia innecessària la connexió o la col·laboració intel·lectual amb altres països europeus.

La guerra civil europea va ser en certa mesura un camp d’innovació clínica. La necessitat de transfondre in situ i estalviar un viatge de molts quilòmetres, fins arribar a un hospital amb capacitat de transfondre sang, va salvar moltíssimes víctimes de ferides de morir dessagnats o amb sèpsia.

Duran i Jordà és el primer que substitueix la transfusió directa per la indirecta, i crea una xarxa de donants altruistes. Prepara la sang de manera que hi hagi un mínim de reaccions greus d’incompatibilitat.