Safar ha estat un pioner de la difusió dels primers auxilis, sobre tot de les maniobres de reanimació. Fou qui instal·là la primera unitat de cures intensives (UCI) de EE.UU. Més endavant en la seva carrera, seria l’encarregat de formar el primer equip de paramèdics del país. Era austríac, però va exercir durant tota la seva vida professional als Estats Units (Fig.1).

Neix a Viena el 1924. El seu pare era oftalmòleg i la mare pediatra. El pare no es va voler incorporar al partit nazi i la seva mare no pogué fer-ho perquè tingué una àvia jueva. Peter, encara nen, és enviat a un camp de treball a Baviera on pateix maltractament físics i mentals.

El 1942, quan el criden a files, es nega anar al front i passa la guerra com un paramèdic en un hospital on tracten ferides dels soldats. El 1944, el donen com a inútil.

Es matricula a la Facultat de Medicina de Viena, graduant-se el 1948. Obté una beca per anar a la universitat de Yale, que era el centre de referència per la especialitat d’anestesiologia.

Al cap d’un temps és anestesiòleg del Johns Hopkins Hospital, però per problemes amb el visat ha de marxar dels Estats Units al Perú, on li ofereixen feina, i pot crear amb pocs mitjans una unitat d’Anestesiologia modèlica a l’Institut del Càncer de Lima.

Pot tornar als Estats Units, contractat per crear un servei d’anestesiologia a l’hospital de la ciutat de Baltimore. Allà resol com mantenir les vies respiratòries desobstruïdes en els malalts de les unitats de reanimació. Seguidament es preocupa d’ensenyar les maniobres de reanimació perquè les conegui tot el mon. Per Safar és essencial que a la unitats de reanimació tothom sàpiga mantenir el flux cerebral.

El 1961, és contractat a Pittsburgh per dirigir el departament d’Anestesiologia, on crea la Unitat de Cures Intensives que es convertirà en el centre de referència mundial d’aquesta matèria.

Safar reforma les ambulàncies del cos de bombers de Baltimore amb paramèdics ben formats per garantir millors resultats en els serveis d’urgències dels hospitals on hagin de ser atesos els malalts que transporten. També es preocupa per investigar la mort cerebral i no demorar l’ús d’òrgans per un trasplantament eficaç.

Entre 1958 i 1961, publica els resultats del seus estudis en el Journal of the American Medical Association sobre el procediment de reanimació, que li van valdre tres nominacions al Premi Nobel de Medicina.

Aquest interès per portar el RCP més enllà de l’àmbit hospitalari es va intensificar encara més després de la mort de la seva filla petita el 1966, que va morir mentre que ell era en un congrés, després de caure en un coma induït per un atac d’asma. Safar estava convençut que la resposta d’emergència mèdica no podia ser només responsabilitat del personal sanitari i que moltes d’aquest tipus de pèrdues podrien evitar-se si no només s’entrenaven els metges, sinó també els ciutadans comuns.

Això ho va portar no només a formar els paramèdics del servei comunitari Freedom House el 1967, sinó també a desenvolupar manuals i directrius de RCP, i col·laborar àmpliament en el disseny d’ambulàncies i equipaments, com també en la formació de tècnics d’emergència. El metge que creia que tots poden salvar vides estava obsessionat a entrenar la major quantitat de socorristes possibles.