Aquest quiròfan és una bona mostra de com devien ser els quiròfans abans la introducció de l’anestèsia (Fig.1). No es feia gaire cirurgia perquè la inexistència d’anestèsia determinava que les maniobres del cirurgià fossin molt doloroses, i la cirurgia que es feia més sovint, les amputacions, exigia la presència d’un parell d’ajudants per mobilitzar el malalt.

Aquest quiròfan data de 1822 i corresponia al St Thomas’ Hospital. Quan van reconstruir l’hospital en el lloc on és avui, el quiròfan no va ser destruït sinó tapiat i situat a l’àtic d’una església adjacent. Conserva l’estructura original, amb la taula d’operacions al centre de l’amfiteatre, i les grades al seu voltant on se situaven els alumnes (Fig.2).

La paraula quiròfan està formada per dos vocables grecs (kheir, ‘mà’ i phaínein,  ‘mostrar’, ‘fer visible’). És un neologisme del segle XIX. La paraula va ser proposta pel metge cirurgià Andrés del Busto y López el 1892, indicant el lloc on es feien les intervencions quirúrgiques.

Curiosament la paraula quiròfan només és usada en castellà, ja que en altres idiomes es diu “sala d’operacions” (francès salle d’opérations; anglès operating room; alemany Operationsaal; italià sala operatoria; portuguès sala de cirurgia; català sala d’operacions; euskera gela eragileak…). 

Adjacent al quiròfan hi ha un petit museu d’herboristeria i d’instruments mèdics, que té un interès modest, però l’entrada va junt amb la del quiròfan.