Permeteu-me que, coincidint amb el meu canvi d’estatus dins la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (Fig.1), faci una breu reflexió sobre la meva experiència en aquesta institució, en la que he deixat de ser MEMBRE numerari per ser emèrit. En total hi he estat 13 anys com a numerari, i ara hi estaré un temps desconegut com a emèrit.

Vaig ingressar l’any 2012. M’hi havia proposat el Dr. Joan Rodés (Fig.2), que era un home amb molta credibilitat i sempre aconseguia el que volia. El dia de les eleccions, quan es convocava la plaça a la que jo aspirava, vaig sortir escollit amb la majoria de vots dels que van votar aquell dia.      

El Dr. Miguel Ángel Asenjo va llegir el discurs d’ingrés (Fig.3). Jo li ho vaig demanar i ell va acceptar, content, l’encàrrec. Vaig conèixer força el Miguel Ángel Asenjo de quan es va reformar l’Hospital Clínic, d’acord al seu pla. Jo vaig ser elegit membre del comitè de contractació de l’hospital en aquell temps i vaig tenir-hi un paper força actiu.

El discurs que va preparar el Dr. Asenjo em va semblar un discurs ben construït, força informatiu de com soc jo i de quin és el meu caràcter, en el que em feia quedar més bé del que jo hagués esperat. Li vaig agrair molt la seva amabilitat i habilitat.

Jo havia preparat un discurs sobre els Col·legis professionals. Crec que era una posada al dia d’un tema en el que hi havia pensat molt en el temps que portava de president de la institució. No obstant això, no sé si algú se l’ha llegit mai, ja que no he vist que ningú comenti, ni tampoc discuteixi, les afirmacions que s’hi exposen.

Soc dels que he anat, durant els anys de pertànyer a la RAMC, més sovint a sessions i altres actes que se celebren a la Reial Acadèmia. El president era el Dr. Josep Antoni Bombí, amic i company de l’Hospital Clínic, amb qui sempre he format un equip sòlid (Fig.4). Jo crec que ha sigut un excel·lent president de la institució, on la seva màxima dificultat ha estat aconseguir diners.

Jo crec que les meves intervencions a la RAMC han tingut la gràcia de l’originalitat. He tractat temes de cultura general més que no pas de Medicina. Exemples son una xerrada que vaig fer sobre “ex vots”, una altra sobre la “grip del 1918” i una altra sobre la medicina hispana a Mèxic a l’inici de la colònia.

Des de que jo vaig ser membre, he llegit el discurs d’ingrés d’un soci d’honor, el metge brasiler Flair Carrilho, d’un acadèmic corresponent, en Josep Mª Vilaseca, i d’un altre membre de número de l’Acadèmia, en Josep Arimany.

També he parlat en sessions biogràfiques, sobre Ramon Trias, un president excepcional del Col·legi de Metges, sobre Josep G. Llauradó, un metge exiliat als Estats Units des del final de la Guerra Civil, in memoriam, Jenner, el creador de la vacuna de la verola, un avançat al seu temps, Joan Rodés, in memoriam, i Pere Miret, l’últim tisiòleg de Catalunya.

He escoltat xerrades interessants, algunes que no ho eren tant, i fins i tot unes poques molt avorrides.

La meva vida a la Reial Acadèmia ha estat discreta, com la de gairebé tots els acadèmics. He fet algunes propostes, però cap ha cristal·litzat.

Una de ben simple era la de demanar a tots els acadèmics que darrere el seu nom, quan publiquessin algun article, hi afegissin les inicials RAMC, indicant que l’autor era membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, però no ho posa gairebé ningú, ni jo mateix. Difícilment veureu que un anglès s’oblidi de posar FRCP o FRCS, segons sigui del Royal College of Physicians o Surgeons, darrere el seu nom en articles en revistes mèdiques.

La meva última actuació com a acadèmic ha estat influir perquè la plaça que jo tenia, que ara s’haurà d’ocupar, surti perfilada per algun metge historiador de la medicina. Ara hi ha una metgessa amb un notable bagatge de publicacions sobre aspectes històrics de la medicina catalana. És acadèmica corresponent, i mereix ser acadèmica de número. Espero que sigui qui em succeeixi. Tinc la convicció que guanyarà l’elecció. És la Dra. Elena Guardiola (Fig.6).