Aquesta és una pintura que va ser guanyadora de la medalla de bronze de l’Ajuntament de Barcelona el 1898, obra de Vicent Castell Domènech, (1871–1934), un pintor de Castelló de la Plana (Fig.1).

L’escena representa una laparotomia, que era un acte quirúrgic que es feia per explorar la cavitat abdominal, tal com es feia a finals del segle XIX i principis del XX (Fig.2). És a dir els que operen només porten una bata blanca, però no duen ni gorra, ni mascareta, ni guants. Els metges porten bates, probablement les mateixes que feien servir per passar consulta o en altres menesters quotidians. Un d’ells s’ha col·locat, per sobre, una mena de davantal. Les bates són totes de color blanc: les bates quirúrgiques de color no es farien servir fins després de la Segona Guerra Mundial. Tots aquests elements de la indumentària quirúrgica es començarien a fer servir a principis del segle XX.

Podria considerar-se que aquesta manca d’higiene justificaria les taxes altes d’infeccions en el post-operatori, pròpies d’aquella època. Pocs anys després ja es va instituir l’ús de la indumentària de quiròfan.

L’operació la fa el professor Candela. El Dr. Manuel Candela Pla (1847-1919) fou el creador de l’Instituto Ginecológico Candela (Fig.3), primera institució assistencial valenciana ginecològica, per això se’l considera un dels fundadors de la tocoginecologia a València, on va arribar a ser rector de la Universitat d’aquesta ciutat.

A la dreta de Candela hi ha el seu ajudant, el Dr. Cogollos (Fig.4). L’únic assistent que es veu assegut és l’anestesista, i a la seva esquerra es veu el primer ajudant, el Dr. Ramón Gómez Ferrer. L’anestesista, Dr. López Sancho, està prenent el pols a la pacient, alhora que observa la cara, per valorar els efectes de l’anestèsia. L’ús de substàncies anestèsiques ja era habitual en les intervencions quirúrgiques de l’època (havia estat introduïda el 1848).

L’únic personatge que va vestit de carrer és el Dr. Ramón Gómez Ferrer (1862-1924), que fou un destacat professor de Pediatria de la Universitat valenciana, i potser el metge del malalt que estaven operant.

La pintura és un testimoni fidel de la història de la medicina. Així, la llum de l’escena és la llum natural, la que entra per la finestra, i no es recorre a cap focus de llum artificial, com se sol fer actualment. L’estada no sembla un quiròfan, sinó la sala d’un hospital.

Els metges són tots homes. No és estrany. Tot i que en aquest temps algunes dones ja s’havien llicenciat en Medicina, encara constituïen una excepció i generalment exercien la professió a consultoris privats, no a hospitals. Tampoc no hi apareix cap infermera, ja que igualment eren molt escasses. La incorporació d’aquesta professió a l’atenció hospitalària no va començar a generalitzar-se fins a la Primera Guerra Mundial. En canvi apareix, en un racó, una monja. La majoria d’hospitals estaven regentats per aquestes religioses i la seva participació en les diverses actuacions mèdiques era freqüent, encara que secundària, com es pot intuir a la pintura.

L’instrumental mèdic és força breu. Tot just un carro de cures amb escàs instrumental i alguns instruments a les mans de dos o tres metges. També sorprèn la manca de gases, antisèptics, etc.

El camp operatori sembla simplement limitat pels llençols que han estat apartats. No sembla que hi hagi una esterilitat total de la zona. Tampoc no s’aprecien restes d’antisèptics sobre la pell del pacient.