Joseph Goldberger era un epidemiòleg dels EUA que va ser enviat el 1914 al sud del país a investigar una epidèmia que devastava aquella part del territori (Fig.1).

La malaltia era la pel·lagra, que ja havia sigut descrita per un metge espanyol, Gaspar Casal, en un llibre publicat post mortem (Fig.2). L’epidèmia del sud dels EUA va afectar uns tres milions de nord-americans i tingué una taxa de mortalitat del 40 %.

Golberger va rastrejar la malaltia per centres on s’hi acumulaven residents, com presons, orfenats, i asils, on s’hi concentraven malalts, mentre que no troba casos en la població general. La malaltia s’interpretava inicialment com una malaltia infecciosa, perquè apareixia en gent que vivia acollida en centres on la densitat poblacional era elevada. En contra de que fos una malaltia infecciosa hi anava el fet que mai afectava els cuidadors dels asilats ni els vigilants de les presons.

Per acabar de descartar la naturalesa infecciosa, Goldberger sol·licita la col·laboració de 12 presos d’una presó de Mississipí. Tots menjaven la dieta meridional dels pobres, consistent en el greix subcutani de l’esquena del porc, fregit fins a ser cruixent, barrejat amb sèmola de blat de moro i melassa. Som a l’any 1915.

Als sis mesos, tots els participants en l’estudi tenien pel·lagra i cap dels vigilants en tenia, fet pel qual es va interrompre la investigació, descartant la naturalesa infecciosa de la malaltia (Fig.3). Malauradament no es va trobar la causa, per això les troballes de Goldberger no van ser preses seriosament per la comunitat científica.

Una de les formes més notòries de recerca de Goldberger va ser la seva decisió d’auto-experimentar per demostrar que la pel·lagra no era contagiosa. Es va injectar a si mateix amb secrecions dels malalts, saliva, orina, femta, i en no desenvolupar la malaltia, va confirmar que la causa no era infecciosa. La seva actuació va ser inicialment molt controvertida. La comunitat mèdica de l’època era reticent a acceptar les seves troballes, i molts dubtaven de la idea que una deficiència vitamínica, com proposava Goldberger basat en el tipus de dieta que menjaven els malalts, pogués causar una malaltia tan devastadora.

Goldberger va seguir investigant possibles factors responsables, però no va ser fins 1927, dotze anys després de l’estudi inicial en els 12 reclusos, que es va veure que l’administració de llevat aconseguia que desapareguessin els símptomes de la malaltia. Anys després, el 1937, el bioquímic nord-americà Conrad Elvehjem va demostrar que la pel·lagra era una avitaminosi, i que la vitamina deficient era la niacina o àcid nicotínic (vitamina B3).

Goldberger era jueu i havia nascut a Eslovàquia. Va emigrar als Estats Units amb la seva família el 1891. Estudia medicina al Bellevue Hospital Medical College. Ingressa al Servei de Salut Pública on té una activitat professional molt destacada, per això el 1914 l’envien a estudiar l’epidèmia de pel·lagra que hi havia al sud dels Estats Units. Mor el 1929 de càncer, abans que es reconegui la causa de la malaltia que va estudiar. Als Estats Units és considerat un heroi nacional (Fig.4).

Referències

Alfredo Morabia. Joseph Goldberger’s research on the prevention of pellagra. J. Roy. Soc. Med., 2008; 101: 566-568.