Amb aquest títol ens volem referir a científics que van rebre un nombre elevat de nominacions al premi Nobel, però finalment el premi es va concedir a un altre científic que va tenir més vots en la votació definitiva.

Fins fa pocs anys s’ignorava quina era la contribució en el nomenament dels premis Nobel de cada any d’altres científics, com ara els catedràtics d’universitat sueca, els científics de qualsevol país del mon invitats a pronunciar-se, o els antics premis Nobel. Però des de fa poc s’ha liberalitzat aquesta restricció, de manera que es pot consultar la correspondència del món científic amb la comissió encarregada d’elegir els premis Nobel.

Cada premi el concedeix exclusivament la comissió Nobel. Els membres de la comissió han rebut opinions sobre els millors candidats al premi emeses pels que tenen dret a aportar opinions, però els noms aportats no condicionen la decisió dels membres de la comissió en el moment de la votació. Serveixen perquè els curiosos puguin conèixer quina és la opinió dels altres científics sobre els companys del món acadèmic amb més prestigi i aportacions més notables.

El guanyador – perdedor, en un hipotètic concurs dels candidats que s’haguessin aproximat més al premi Nobel, l’hauria guanyat el francès Gaston Ramon, que va rebre un total de 155 nominacions diferents al premi Nobel de Fisiologia i Medicina entre 1930 i 1953 (Fig.1). N’hi diem guanyador – perdedor perquè va perdre la oportunitat de guanyar el premi Nobel, i guanyador perquè fou el millor en l’inexistent concurs de nominacions al premi Nobel.

Gaston Ramon (1886-1963), graduat a l’Escola Nacional Veterinària d’Alfort, va crear una vacuna contra la diftèria, que era una de les principals causes de mort de la canalla. El 1923, inactivà la toxina responsable de la malaltia amb formalina, creant una forma debilitada que podia injectar-se a les persones per provocar una resposta immunitària. Gràcies a això es pot vacunar contra la diftèria, tètanus, botulisme, que afecten a animals i homes. Fou director de l’Institut Pasteur (París) el 1939.

El segon del llistat de nominats al Premi Nobel, però que no va guanyar el premi, fou Émile Roux (Fig.2), un deixeble de Pasteur i el seu successor en la direcció de l’Institut Pasteur. Va rebre 115 nominacions entre 1901 i 1932. Roux descriu la toxina diftèrica, juntament amb Alexander Yersin.

El tercer metge d’aquest llistat de nominats fou el cirurgià René Leriche, amb 78 nominacions. El motiu de les nominacions van ser els mètodes quirúrgics per al sistema nerviós simpàtic i l’ús d’anestèsia electiva de seccions del sistema nerviós simpàtic per a anàlisis clíniques i fisiològiques.