Son dos metges de qui vaig ser amic. En Ramon Martínez era més gran que jo, però jo em sentia molt pròxim a ell, pel seu estil d’humor, la seva ideologia i la multiplicitat d’interessos. Va ser un home excepcional, estimat per tothom que el conegué. A mi em va ensenyar a relativitzar les coses i no deixar-se atrapar per l’estrès. L’Amadeu Betriu era amic des dels primers cursos de la carrera. Sortíem cada migdia a la mateix hora de la Facultat i anàvem caminant cap a casa. Jo el deixava i agafava l’autobús. També era una persona amb qui m’entenia molt bé. Mentre va ser cardiòleg de primera línia ens vàrem veure poc, però quan ens havíem fet vells vam tornar a coincidir a Barnaclinic, on visitàvem els mateixos dies, i sempre trobàvem temps per enraonar una mica sobre medicina, política, o el Barça. L’he trobat molt a faltar.

RAMON MARTÍNEZ I CALLÉN [1923 – 2005]

Fou un pediatre amb projecció social i un poeta exquisit. En aquesta entrada reprodueixo el text escrit pel Dr. Joaquim Ramis sobre el Dr. Martínez Callén per la Galeria de Metges Catalans. La meva relació durant alguns anys amb el Dr. Martínez Callén va ser força sòlida. Ell va ser durant vuit anys vicepresident de la junta de govern del COMB, i jo era secretari, quan el president era en Ramon Trias i Rubiès.

En Ramon Martínez es llicencia en Medicina l’any 1948 a Barcelona. És metge especialitzat en Pediatria i format al costat de Pere Calafell i Gibert, mestre de pediatres i mestre de ciutadania.

Martínez Callén es converteix en un bon pediatre generalista que treballa a la medicina pública i, també, privadament. S’interessa molt especialment per l’Endocrinologia infantil i, durant una llarga temporada sestà a París amb el professor Royer. Preocupat, també, pels infants amb disminucions psíquiques, més endavant, esdevé director mèdic de l’Escola Municipal Vilajoana per a deficients (1972-1979). Com a director adjunt de l’Hospital del Nen Déu, s’encarregà de l’Institut Ortopedagògic per a nens amb problemes psíquics. Promotor i divulgador de la Pediatria social i de la formació de les persones que tenen cura de les guarderies, és professor de Puericultura Social i Medicina i Higiene a l’Escola de Treballadores Socials durant vint-i-cinc anys.

L’esperit de servei de Martínez Callén no es limita a la medicina estricta i el porta a adherir-se a un grup polític que té com objectius fonamentals el seu mateix ideari de vida i de convivència. En les primeres eleccions municipals democràtiques, és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1972-1983) i, posteriorment, de Cabrils. A més, és president de les comissions de Cultura i d’Ensenyament de la Diputació de Barcelona (1979-1987) i director general de Gestió de Professorat al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (1989-1993).

Aquesta vessant social de Ramon Martínez el fa participar en institucions mèdiques, on ocupa diferents càrrecs: vicepresident del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) (1982-1986), president de la Secció de Metges Jubilats del COMB (1997-2005), bibliotecari (1961-1963) i vicepresident de la Societat Catalana de Pediatria (1974-1976) i de la Mutual Mèdica de Catalunya i de Balears (1992-1998).

L’any 1986, en uns moments que la natalitat a Catalunya és als nivells més baixos, el doctor Ramon Martínez, encarregat de fer la sessió de cloenda de la Societat Catalana de Pediatria, pronuncia el discurs sobre La davallada de la natalitat a Catalunya. L’elecció del tema –segons explica– respon a la necessitat d’analitzar les causes i trobar solucions. A la vegada, també, a la conveniència de preveure una política d’integració dels immigrats. Són problemes socials que l’inquieten com també la defensa de la llengua, convençut que és un dels elements més importants d’una nació.

Martínez Callén té, també, la seva faceta artística i cultural que cultiva fins als seus darrers dies: és membre de grups corals i una important dedicació al teatre tant com actor com en l’organització de lectures teatrals. És traductor al català de l’obra Knoch o el triomf de la medicina, de Jules Romains. I, sobretot, és un gran afeccionat a la literatura, principalment, a la poesia. Ja de molt jove, guanya una “Flor Natural” en uns Jocs Florals de Sarrià a Barcelona i, uns anys més tard, la “Viola d’Argent” als Jocs Florals de l’Ajuntament de Barcelona. La seva passió per la poesia continua fins a la seva mort. La seva poesia és molt bona malgrat mai no en feia mai ostentació. En una publicació de poesies de diferents poetes, on els autors hi escriuen una breu autobiografia, Martínez Callén diu “No soc poeta. Soc metge que fa – que ha fet – versos… No són més que el meu revers. L’anvers ha estat fer de metge més de cinquanta anys, de metge d’infants o potser d’amic de les famílies. Com a poeta no em coneix gairebé ningú. Com a metge potser algú em recordi. Quan em mori, també aquest algú m’oblidarà. Però estic content d’haver viscut i en dono gràcies”.

AMADEU BETRIU GIBERT (1941-2020)

El dia 30 de juliol de 2020 va morir el doctor Amadeu Betriu com a conseqüència d’una malaltia neoplàsica que va suportar amb estoïcisme i dignitat durant els últims mesos.

El doctor Betriu va ser durant 40 anys una peça clau del servei de Cardiologia de l’Hospital Clínic. Abans havia estat un estudiant brillant i, durant els tres últims anys de carrera, és intern de la Clínica Mèdica C del professor Gibert Queraltó. Allí se li desvetlla la vocació per la cardiologia i, després d’acabar la carrera el 1965, decideix marxar a l’estranger per adquirir una formació de primer nivell.

Quan l’Hospital Clínic es reestructura com un hospital organitzat per serveis d’especialitat, el que ha estat nomenat cap del nou servei de Cardiologia, el doctor Paco Navarro, el reclama per integrar-se com a responsable de la Secció d’Hemodinàmica al nou servei, per organitzar el laboratori d’Hemodinàmica cardíaca. Betriu s’hi integra i farà tota la seva carrera professional a l’Hospital Clínic, on arribarà a la categoria de consultor sènior, de cap del servei, quan es jubila el Dr. Navarro, des de 1998 fins a 2006, i de director de l’Institut de Cardiologia i Cirurgia cardiovascular fins a la seva jubilació, on va mostrar la seva capacitat de lideratge i de gestió. La unitat d’Hemodinàmica cardíaca que ell crea es converteix en un centre de formació pels cardiòlegs espanyols i dels països llatinoamericans, i en un centre de recerca d’on surten articles científics de gran impacte.

Betriu ha dirigit estudis que han influït en el tractament actual de l’infart agut de miocardi (IAM). El grup que ell dirigeix és un dels primers al món en practicar la trombòlisi i l’angioplàstia en els casos de IAM. Fins al 1982, els pacients coronaris amb afectació de tres vasos s’operaven tots. Ell demostra que els malalts amb una fracció d’ejecció normal no han de ser operats, criteri acceptat en tots els àmbits cardiològics.

El doctor Betriu hi arriba acompanyat del seu amic valencià Ginés Sanz, amb qui s’ha format a l’Instituto Nacional de Cardiología de Mèxic. Després fa una estada de quatre anys al Canadà, primer dos anys a l’Institut de cardiologie de Montréal, formant-se en cardiologia clínica, i després dos anys més, fent un fellowship en hemodinàmica cardíaca al Toronto General Hospital. La formació adquirida com a hemodinamista el convertirà en un expert en aquesta matèria. Ha estat contractat per l’hospital com a responsable de la Unitat Coronària i contribuirà d’una manera notable a l’expansió del Servei de Cardiologia, que es convertirà en un dels millors del país.

El doctor Betriu ha destacat per la seva capacitat de treball i pel seu rigor acadèmic. Els seus mèrits acadèmics van determinar que fos professor titular de medicina per la Universitat de Barcelona i, després de la seva jubilació, professor emèrit.

Home sempre d’aspecte impecable, mudat, de tracte amistós i conversador amable, es mostrava en tot moment interessat pel país, per la seva política i pel seu Barça (Fig.2). Els seus amics i els seus malalts l’enyoraran.

Ha sigut un articulista molt ben considerat, temut pels seus col·laboradors pel seu rigor i la seva exigència, conferenciant brillant, i docent apreciat, que com a Professor Titular de la Universitat de Barcelona (1988 – 2006) ha format en Cardiologia generacions d’estudiants de medicina.

Ha rebut nombrosos premis atorgats per societats científiques, com la Societat Catalana de Cardiologia i la Sociedad Española de Cardiología, a la millor publicació de l’any en diverses ocasions. També ha estat president de la Societat Catalana de Cardiologia (1982-1984). La redacció d’aquesta ressenya s’ha basat en part en l’obituari del Dr. Betriu, realitzat pels Drs. Ginés Sanz i José Luis Pomar, publicat a La Vanguardia, el 24 d’agost de 2020.