Els metges als que dediquem l’entrada d’avui d’aquest blog els vaig conèixer quan eren estudiants de medicina, i vaig seguir mantenint contacte amb ells fins que van morir. Eren amics meus des de ben joves. En Carles Martí era company de curs i estava com alumne intern a la mateixa sala que jo, a la Clínica Mèdica C, sala que dirigia el Dr. Enric Azorín, i on estaven com a metges de sala els Dr. Francesc Campillo i Enric Vilardell.

Vàrem sintonitzar en l’amistat, fins el punt que em va escollir com a padrí del seu casament amb la Montse Jufresa.

Professionalment va ser un home actiu i d’una tenacitat notable. Va ser pioner en el camp de l’endocrinologia infantil, en el que havia fet un sòlid aprenentatge a Paris i als Estats Units. El seu bon criteri i la seva generositat intel·lectual el van fer estar rodejat de deixebles i ser director d’un gran nombre de tesis doctorals.

L’altre personatge seleccionat és una dona, excel·lent reumatòloga que, a l’igual que Carles Martí, va morir jove. En Carles d’un càncer de pròstata i la Maria Antònia d’un càncer de mama.

Els dos van ser un exemple de estoïcisme i resistència moral a una malaltia que no els va frenar en el seu desenvolupament científic.

MARIA ANTÒNIA BRANCÓS I CUNILL (1946 –1995)

Neix en una família dedicada a la indústria ceràmica, sense antecedents en Medicina. Decideix estudiar Biologia, però aviat s’adona que la seva vocació té més a veure amb el servei a les persones i l’any següent es passa a Medicina, a la Universitat de Barcelona, on es llicencia l’any 1971.

Els tres últims anys de carrera, és alumna interna a la Clínica Mèdica que dirigeix el professor Joan Gibert Queraltó a l’Hospital Clínic, on entra en contacte amb el Dr. Joan Rodés, que acaba de fundar la Unitat d’Hepatologia. S’involucra molt en aquest grup. I hi treballa intensament, primer com a estudiant i, més tard, com a metge assistent. És la primera metgessa que treballa a la Unitat de Cures Intensives d’Hepatologia que dirigeix el Dr. Josep Terés.

Quan es produeix, l’any 1972, la reforma de l’Hospital Clínic, en la qual es creen els serveis d’especialitats, la Dra. Brancós es decideix per la Reumatologia i és acceptada com a metge resident en el servei que dirigeix el Dr. Jaume Rotés. La seva dedicació i el seu bon criteri fan que, en acabar la residència, sigui contractada com a metge adjunt d’aquest servei.

És la primera dona amb categoria de metge adjunt del servei. Té un bagatge d’alt nivell científic i gran capacitat de treball, proximitat, intel·ligència i una actitud pràctica davant els problemes mèdics que determinen que molts reumatòlegs en formació la considerin la seva mentora.

Compagina una intensa activitat assistencial amb projectes de recerca clínica i publicacions. És una de les primeres reumatòlogues amb projecció científica en l’àmbit nacional. En una primera etapa, centra el seu interès en les artropaties microcristal·lines, especialment en l’estudi de la condrocalcinosi, sobre la qual havia fet la seva tesi doctoral. Després, durant més de dues dècades, col·labora en la investigació de les malalties reumàtiques relacionades amb els processos infecciosos. En els últims anys, s’interessa per l’estudi del dolor lumbar.

A més de la ciència s’interessa pel benestar dels pacients. És una de les fundadores de la Lliga Reumatològica Catalana, juntament amb la Dra. Yvonne Breysse i el Dr. Josep Granados, que en serà el primer president. La lliga té com a objectiu empoderar els pacients, assessorar-los i donar-los suport des de diferents àmbits, com el social, el psicològic o el legal.

En aquest moment ja està malalta, amb un càncer de pit que li diagnostiquen quan té només 40 anys. Suporta amb gran fortalesa la malaltia, que anirà deteriorant la seva salut. Malgrat tot, segueix dedicant-se a la Reumatologia fins que li és possible. Es preocupa amb gran enteresa per l’educació de les seves dues filles (Mònica, periodista, i Elsa, arquitecta) fins al final de la seva vida. Mor als 48 anys.

CARLES MARTÍ I HENNEBERG (1942 – 2001)

Fill de Carles Martí, advocat que va ser alcalde de Reus (1979-1983) i de Nellie Henneberg. Obté el títol de batxiller per l’Institut de Reus el 1958 i el de llicenciat en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona (UB) el 1965, mateix any en què es col·legia al Col·legi de Metges de Barcelona.

Tot just acabada la carrera, el 1966, és nomenat professor ajudant de classes pràctiques de la Càtedra de Patologia Mèdica del professor Joan Gibert Queraltó. És un dels professors sancionats, juntament amb Lluís Daufí Moreso i Enric Vilardell Latorre, per haver assistit a l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, celebrada clandestinament els dies 9, 10 i 11 de març de 1966 al convent del caputxins de Sarrià (Caputxinada). Es prenen mesures cautelars i se’ls deixa sense feina i sou per la seva participació en els disturbis universitaris. L’expedient de disciplina universitària es resol el setembre del mateix any i Carles Martí queda separat de la docència per un termini mínim de dos anys.

El 1967, guanya una plaça de metge adjunt del Servei de Patologia Mèdica de l’Hospital Clínic de Barcelona. El 1971 llegeix la tesi doctoral amb el títol Estudio del crecimiento en una población infantil: rasgos biométricos y madurativos a la Facultat de Medicina de la UB.

Del 1971 al 1974 fa una estada de quatre anys a l’Hôpital des Enfants Malades de París, al Servei de Pediatria del professor Pierre Royer, on aprofundeix els seus coneixements sobre endocrinologia i creixement infantil. Més endavant del 1977 al 1979 fa una estada al Medical Center de la University of California, San Francisco, al servei Dr. Melvin Grumbach, famós endocrinòleg, cap del departament de pediatria de la universitat, on el Dr. Martí s’especialitza en endocrinologia pediàtrica.

Entre tant, en tornar Barcelona el 1974, obté una plaça de metge adjunt a la Clínica Infantil de l’Hospital de la Vall d’Hebron, on romandrà fins al 1982, quan és nomenat cap del Servei de Pediatria de l’Hospital de Sant Joan de Reus. L’any 1986 guanya la plaça de professor titular de pediatria de la Universitat Rovira Virgili (URV). Des de la URV, dirigeix gairebé una vintena de tesis i tesines doctorals dels seus deixebles, impulsa múltiples projectes d’investigació nacionals i internacionals sobre nutrició i creixement, i publica nombrosos articles. Rep el premi Alexandre Frias i Roig de Nutrició Infantil (1984, 1986, 1988, 1991, 1993), el Premi Ciutat de Reus (1988), i el Premi Sagessa (2000) per la seva trajectòria professional.

Va ser vocal (1983-1986) i vicepresident primer (1988-1992) de la junta de la Societat Catalana de Pediatria; tresorer (1976-1977), vicepresident (1980-1981) i president (1983-1984) de junta de la Societat Catalana d’Endocrinologia i Nutrició; vicepresident de la Sociedad Española de Endocrinología; membre de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, de l’Asociación Española de Pediatría, de l’Endocrine Society (Estats Units d’Amèrica), de l’European Society of Pediatric Endocrinology, de l’American College of Nutrition, de l’European Childhood Obesity Group. Membre del consell d’administració del Centre International de l’Enfance de París (1990-1993); membre del comitè científic de l’Institut Danone (1992-2001). L’Institut Danone va donar el nom de Carles Martí Henneberg al “Premio a la Trayectoria científica”, que atorga anualment, i que és una de les distincions més prestigioses a Espanya per a investigadors en l’àmbit de l’alimentació, la nutrició i la salut. Es va casar amb Montserrat Jufresa Muñoz i van tenir quatre fills.