La mort del president Francesc Macià ha estat un dels moments més trists per la població catalana. Macià havia despertat els sentiments més afectuosos en la gran majoria de la població, per això la seva mort, i el dramatisme per com es va produir, va causar una autèntica commoció popular (Fig.1).

La malaltia causal va ser una apendicitis, que va debutar clínicament amb un dolor abdominal agut i intens el dia 16 de desembre. El metge de capçalera del president, el Dr. Vilardell (Fig.2), convoca a palau als Drs. Corachán (Fig.3) i Gallart, un cirurgià i un gastroenteròleg, tots dos de l’hospital de Sant Pau.

L’enciclopèdia catalana descriu així al Dr Vilardell: Jacint Vilardell i Permanyer (Barcelona, 1894 — Barcelona, 1967). Estudià medicina a Barcelona, i es llicencià el 1917. S’especialitzà en patologia digestiva i estudià a París i a Berlin (1924-25). Retornà a Barcelona el 1926 i s’incorporà al servei del doctor Francesc Gallart a l’Hospital de la Santa Creu com a cap de les consultes externes de l’aparell digestiu.

A més de la tasca assistencial i acadèmica, liderà la Comissió de Propaganda del III Congrés de Metges de Llengua Catalana (1919). Fou cap dels dispensaris i del servei d’assistència mèdica de l’Institut de la Dona que Treballa (1925), portà la representació oficial de la Generalitat de Catalunya en les visites a les institucions sanitàries als Estats Units d’Amèrica i al Canadà (1932), i presidí el Consell de la Cooperativa del Sindicat de Metges de Catalunya (1933).

L’any 1936, amenaçat de mort per grups d’extrema esquerra, s’exilià a París, on treballà com a assistent a l’hospital de la Salpêtrière al servei del seu amic René Gutmann, pioner de la diagnosi del càncer d’estómac. El 1945 tornà definitivament a Barcelona, però no fou readmès com a facultatiu de l’Hospital de Sant Pau perquè, en ser metge personal del president de la Generalitat Francesc Macià l’any 1939, fou processat per catalanista i apartat definitivament del seu servei i de les restants activitats professionals, i només es pogué dedicar a la seva consulta privada.

A partir de la dècada de 1950, es dedicà a múltiples activitats cíviques, culturals i artístiques. Casat amb una filla de Francesc Viñas, fou el promotor del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas.

El Dr. Corachan era un dels caps de servei de Cirurgia de l’Hospital de Sant Pau i un dels cirurgians catalans mes valorat. Igualment el Dr. Gallart tenia un gran prestigi a Barcelona, cap del servei de malaltís digestives de l’Hospital de sant Pau.

També convoca als Drs. Pi Sunyer, catedràtic de fisiologia, Antoni Peyrí, dermatòleg , i Cristià Cortes, cardiòleg. Posen el malalt en observació, però el dia 18 de desembre a les 4 hores de la matinada decideixen operar-lo perquè el malalt està amb un dolor abdominal intens.

Corachán organitza un quiròfan a l’habitació del malalt, que és operat el dia 18 al matí. El cirurgià troba signes de malaltia antiga (un plastró apendicular ?), però no dona cap detall de com és aquesta afectació apendicular.

El comunicat de Corachán, en acabar la intervenció, no és pessimista, potser no tant per realisme, sinó amb la intenció de no angoixar la població. Valora Corachan que la temperatura ha baixat, així com la freqüència del pols. La temperatura ha passat de 40º a 36.5º i el pols de 110 a 85.

No obstant aquesta millora, el dia 24 empitjora i segueix amb molt mal de panxa, per això Corachan decideix tornar-lo a obrir per col·locar un drenatge abdominal.

En les hores que segueixen, el malalt empitjora. L’habitació està plena de metges. El malalt és transfós amb 200 cc de sang total del seu xofer, Josep Sanz.

El comunicat que es llegeix als mitjans adverteix de la mala evolució, que s’atribueix en part a que tenia un procés apendicular antic.

El dia 24 a la tarda entra en agonia i a les 11 del matí del dia de Nadal, el president mor.

S’ha de fer notar la resistència del president que en les dues intervencions abdominals a que va ser sotmès, es va utilitzar anestèsia local.

El desenllaç de l’apendicectomia del president va ser clarament negatiu, malgrat l’esforç terapèutic. La carència d’antibiòtics pogué ser un dels determinants del mal resultat. Potser també va influir un cert retard en operar.

El dia de Nadal de 1933 va ser un dia de dol nacional (Fig.4).