Els dos metges escollits per formar aquesta parella de metges de qui fem avui l’evocació van ser dos lletraferits, un d’aire memorialista i el segon bàsicament un poeta. Amb en Pere Miret m’hi vaig relacionar com assessor de la seva feina de direcció d’un hospital per tuberculosos, investigant possibles episodis d’hepatotoxicitat. Al final de la seva llarga vida em va ajudar escrivint biografies de metges que ell havia conegut.

Miret es va fer un tip d’escriure, records de la seva joventut i també biografies. Els textos memorialístics son extraordinaris i us recomano llegir-los. Colomines va ser un cul inquiet de la política. Va provar tots els partits fins quedar-se a Convergència, que és quan hi vaig fer amistat. Era una bellíssima persona, gens agressiu en política, sempre conciliador i amb una enorme estimació per Catalunya.

PERE MIRET I CUADRAS (1928 – 2023)

Neix a Sant Pere de Ribes, al Garraf. El pare era metge, però havia deixat d’exercir. Decideix estudiar medicina, basat en la recomanació del metge de capçalera de la seva família, el Dr. Cristòfol Cuadras Giralt, que li va dir que si es feia metge “estaria sempre ocupat, coneixeria persones, ajudaria als febles, se sentiria útil i es guanyaria la vida”.

Pere Miret comença la carrera el 1943 i es gradua el 1952. Constata, en una entrevista feta anys després, que mai va fer pràctiques en cap assignatura i que li van donar un títol de llicenciat en cirurgia sense haver vist mai cap intervenció quirúrgica.

Acabada la carrera, es presenta el 1953 a un concurs per obtenir una plaça de metge d’Assistència Pública Domiciliària i guanya la plaça de metge titular de Gósol (Berguedà). Només hi està un any, perquè Gósol és un poble petit, tancat, aïllat en plena serra del Cadí i el jove metge volia conèixer altres llocs. A Gósol coneix la que serà la seva esposa Maria Teresa Serra Brosa, que llavors era la mestra del poble.

Es presenta, el mateix any 1953, a una oposició a una plaça de metge dels Serveis Sanitaris del Protectorat del Marroc. Obté una de les places i es queda al Marroc cinc anys.

El 1958, acaba el contracte i torna a la península. Aconsegueix una altra plaça, aquesta vegada de metge del dispensari de la lluita antituberculosa, ubicat al famós edifici racionalista del grup d’arquitectes GATPAC al Raval de Barcelona, dedicat a atendre malalts tuberculosos i quan és director el Dr. Tomàs Seix.

El 1965, quan fa set anys que està al dispensari, es jubila el Dr. Seix i nomenen director al pneumòleg Andreu Pursell, que dirigia el Servei de Pneumologia a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Miret veu l’oportunitat de poder assistir a un hospital i el Dr. Pursell li dona l’autorització per anar a Sant Pau, amb la qual cosa millora notablement la seva expertesa com a tisiòleg. Miret és nomenat sots-director del Dispensari Antituberculós, i a la mort d’Andreu Pursell, director.

Quan el 1986 hi ha una crisi a l’Hospital de Malalties del Tòrax de Terrassa, amb vagues, expulsió i fugues de personal. El director del Patronat Nacional Antituberculós li demana que accepti la direcció del centre de Terrassa, perquè consideren que és l’única persona que pot trobar una solució a la crisi. L’Hospital de Terrassa havia estat fundat l’any 1952 per esdevenir un hospital antituberculós. Miret accepta l’encàrrec i ocupa el lloc fins al 1993, quan es jubila.

En aquests anys té una vida acadèmica activa amb participació en congressos i reunions. A més, és membre actiu de la Societat Catalana de Pneumologia (SOCAP), on va ocupar la presidència. I també, serà president de la secció de Tisiologia de la Sociedad Española de Pneumología i Cirugía Torácica (SEPAR).

Quan es jubila, es dedica a escriure relats autobiogràfics i acabar la seva tesi doctoral titulada: “La Tuberculosi a Catalunya, des del segon terç del segle XIX, a la meitat del segle XX” que llegeix a la Universitat de Barcelona el 2011. També emprèn una nova carrera amb els estudis d’enquadernador professional a l’Escola d’Arts i Oficis de l’Escola Industrial de Barcelona.

El 2008, és elegit acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC) i, el 2013, li és concedit el Premi a l’Excel·lència Professional del COMB (Fig.1).

JOAN COLOMINES I PUIG (1922-2011)

Neix en una família de classe mitjana, mutilada per la mort de la mare quan només té set anys i, després, el pare passa la meitat de l’any 1939 empresonat a La Model per ser catalanista. En Joan Colomines, titulat batxiller per l’Institut de Barcelona el 1943, cursa successivament les carreres de Medicina i la de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Llicenciat en Medicina i Cirurgia el 1948, s’especialitza Anàlisis Clíniques i exerceix aquesta activitat alhora que duu una trepidant activitat política catalanista que ja havia iniciat molt abans d’imposar-se el règim franquista. A més, dedica també un temps a escriure que culmina amb una notable obra literària publicada.

Mentre dura la dictadura, Joan Colomines milita al Front Nacional de Catalunya fins que s’escindeix el 1973 i passa al Partit Popular de Catalunya. Entre 1971 i 1976, a més, és un membre molt actiu de l’Assemblea de Catalunya alhora que forma part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya fins a tal punt que aquesta activitat dins d’aquestes organitzacions li comporta ser objecte de fins a vuit detencions, tres d’elles patint presó preventiva. Així, el 1976, funda i presideix l’Associació Catalana d’Ex-Presos Polítics.

A partir de la primavera del 1976, Joan Colomines participa en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya (PSC) però l’abandona a causa del seu acostament al partit al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i, el 1977, ingressa a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), grup amb el qual és elegit diputat al Parlament de Catalunya en les Eleccions dels anys 1980, 1984 i 1988. Entre les activitats més destacades de Colomines com a parlamentari català, destaca haver estat ponent de la Llei de Normalització Lingüística entre 1980 i 1983 així com haver estat comissari a l’exterior de la promoció del català.

Joan Colomines té, igualment, un notable dinamisme com activista cultural tant com a secretari de la comissió lexicogràfica de la Societat Catalana de Biologia com també com a soci de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, ambdues filials de l’Institut d’Estudis Catalans, o com a membre del PEN Club de Catalunya. També com a col·laborador amb alguns articles d’opinió sobre temes d’actualitat a diversos diaris com l’Avui o La Vanguardia o a revistes com Presència i Serra d’Or, essent membre del consell de redacció d’aquesta darrera entre el 1967 i 1972 (Fig.2).

President del Club Nàutic d’Arenys de Mar durant el bienni 1995-1997, Joan Colomines és organitzador i presentador del Primer Festival Popular de Poesia Catalana que té lloc el 25 d’abril de 1970 a la Sala Gran Price de Barcelona, finalment, considerat il·legal i pel qual és sancionat econòmicament per les autoritats en considerar que els organitzadors -i ell n’és un dels principals- s’han desviat de la finalitat artística i poètica prevista. És promotor i organitzador de la Comissió Organitzadora de l’Any Fabra el 1968, de les Primeres Jornades de Joves Historiadors Catalans que se celebren l’any 1984 i, l’any següent, ho és de la col·locació d’un monument al President Macià que, finalment, s’erigeix a la Plaça Catalunya el 1991.

En el món literari, Joan Colomines treballa per promoure la poesia catalana amb l’objectiu de donar-li una empremta patriòtica i reivindicativa. Fundador i director de la revista Poemes que apareix el 1963 i publica vuit números fins que la prohibeixen el 1964. A la Parròquia de Sant Medir de la Bordeta, és un dels creadors del Premi de Poesia Mossèn Amadeu Oller per a autor inèdits. Ell mateix és autor de nombrosos poemes que recull a l’Autoretrat que es publica el 1986. Escriu també algunes peces teatrals que s’apleguen al volum Teatre, 1964-74, alhora que conrea l’assaig i la crítica com a La poesia, un combat per Catalunya del 1979 o amb La llengua nacional de Catalunya, un estudi sobre el passat present i futur de la llengua catalana que es publica el 1992. Altres obres són, per citar-ne algunes, alguns llibres de memòries com Àlbum-Diari (1969-1972), El compromís de viure: apunts de memòria del 1999 o Crònica de l’antifranquisme a Catalunya del 2003.

En el camp mèdic, l’activitat professional de Joan Colomines no es queda endarrere: presideix l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic el 1995, és director del Programa Especial dels Laboratoris d’Anàlisis Clíniques del Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya, membre de l’equip de redacció del Vocabulari mèdic de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears i responsable del contingut mèdic de la Gran Enciclopèdia Catalana.

No és estranys doncs que Joan Colomines sigui guardonat amb nombroses distincions, entre elles, el Premi de Teatre Joan Santamaria del 1965, el Premi Ciutat de Granollers de Teatre del 1987, el III Premi Fundació Ramon Trias Fargas del 1999, la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya l’any 1998 i el Premi a l’Excel·lència Professional del Consell de Col·legi de Metges de Catalunya del 2004.