El progrés de la medicina durant els anys anteriors a Pasteur i Koch, quan encara no es coneixien els gèrmens, va quedar aturat per l’extraordinària morbiditat i mortalitat causades per infeccions afavorides per l’acció dels metges. Em refereixo a les infeccions hospitalàries.

En el segle XIX, la societat europea creu en la utilitat dels hospitals per poder fer una cirurgia agressiva, com les amputacions d’extremitats en casos de fractura oberta, que sense l’amputació causarien la mort del pacient. A mitjans del segle XIX, es publiquen els primers resultats de mortalitat operatòria en amputacions, que oscil·la entre el 40 i el 60 % dels casos, majoritàriament per infeccions de la ferida operatòria.

Els metges de l’època havien descobert algunes causes de tan elevada mortalitat, com l’expertesa del cirurgià i la rapidesa amb la que feia la intervenció. Els cirurgians ràpids i experts, com Dominique Larrey a França (Fig.1) i Robert Liston al Regne Unit (Fig.2), tenien molt millor supervivència.

No obstant, no s’adonen de la influència que els cirurgians no es canviïn la roba d’operar i no netegin l’instrumental quan feien autòpsies en la mateixa taula de quiròfan on operaran malalts al cap d’unes hores.

Semmelweis, un obstetre hongarès que treballava a Viena, va ser el primer en demostrar que els metges que atenien parts després de fer una autòpsia tenien una taxa de mortalitat entre les seves llevadores molt més elevada que els que no feien autòpsies (Fig.3).

Semmelweis va proposar que, abans de fer un part, els metges es rentessin les mans amb sabó. Aquesta proposta no es va seguir fins anys més tard, quan van eliminar el seu vestit operatori brut per una bata neta, i també es rentaven les mans abans d’operar i netejaven l’instrumental.

El que més influí en la millora de la higiene operatòria va ser el cirurgià escocès Joseph Lister, que introdueix l’aspersió permanent del camp operatori mentre dura la intervenció, amb àcid fènic, que era un potent antisèptic, i l’esterilització de l’instrumental.

Durant molts segles no s’havia fet cas a la supuració de les ferides, fossin quirúrgiques o no. La majoria de cirurgians coincidien en que era inevitable i que el pus eliminava substancies tòxiques de la ferida, i era per tant un auguri de la curació ulterior. Aquesta interpretació no era sempre vàlida, ja que sovint la ferida se seguia d’un episodi de sèpsia que podia ser mortal.

El cirurgià italià Giuseppe Ruggi (1844 – 1925), de Bolònia (Fig.4), va ser dels primers en defensar que les ferides operatòries han d’estar netes i tapades, fets que quan es donen redueixen notablement la mortalitat.

Referències

Flavia Neri et al. The Bolognese surgeon Giuseppe Ruggi: how and why the aseptic surgery was introduced in Bologna in the middle half of the XIX century. J. Surg. Res., 2014; 192 (2):

Sergio Sabbatani et al. The Long and Dramatic History of Surgical Infections. Arch. Medicine, 2016; 8: 1 – 9.