José Estellés (1896 – 1990) va ser un funcionari de la Sanitat nacional molt competent durant els anys de la República i de la Guerra Civil (Fig.1). Acabada la guerra, va ser empresonat i sotmès a un judici que el va condemnar a 30 anys de presó.

Pep Bernabeu-Mestre, catedràtic de la Universitat d’Alacant, ha estat el biògraf d’Estellés, amb la publicació del llibre “La salut pública que no va poder ser” (Fig.2).

Estellés ha passat a l’oblit com tants metges, militants de partits d’esquerra amb càrrecs públics en els anys de la República i de la Guerra Civil. Estellés va ser, a més, el més pròxim col·laborador de Marcelino Pascua, que va ser Director General de Salut Pública entre 1931 i 1933, i un home odiat per l’estament sanitari conservador de l’Espanya franquista.

Estellés havia nascut a València l’any 1896. Estudia la carrera de medicina a la Facultat de Medicina de València, on es gradua el 1919. Treballa com inspector municipal de Sanitat a Cortes de Pallars, i també director de l’Hospital d’Urgències de la Societat Hidroelèctrica espanyola. Després és inspector de sanitat a Picanya.

El 1924, obté el doctorat per la Universitat de València i ingressa per oposició al cos de Sanitat Exterior, essent traslladat a Águilas (Múrcia), on és director de l’Estació sanitària del port d’Águilas.

El 1930, és cap mèdic de la Inspecció General de Sanitat Exterior i, el 1933, Director General de Presons.

Milita en el Partit Republicà Radical Socialista fins que és detingut al final de la guerra a Madrid per les tropes colpistes, i acaba sent sotmès a judici on el condemnen a 30 anys de presó, pena que després és commutada per 12 anys. Estellés té 43 anys.

El 1965, es pot reintegrar al cos nacional de Sanitat i, el 1966, es jubila.

La recuperació de la figura de Marcelino Pascua, que un grup de metges espanyols està intentant, hauria d’anar amb la recuperació de la figura de José Estellés, que va ser de la mateixa corda ideològica que Pascua i treballà pels mateixos objectius.

Estellés va tenir la mala sort de ser a Madrid quan van entrar els “nacionals” com a guanyadors de la Guerra Civil, i van aplicar en els seus primers anys una venjança contra els que pensaven diferent.

Estellés va passar els seus anys de maduresa empresonat i mereix un reconeixement per la seva obra.