La Guerra Civil i la postguerra van ser èpoques d’una exagerada animadversió entre conservadors i progressistes. Els metges no es van escapar d’aquesta confrontació. Entre diversos exemples que un podria comentar he escollit el cas d’Enrique Suñer Ordóñez versus Marcelino Pascua. Els dos van ser exemples d’un posicionament molt ben definit. El Dr. Enrique Suñer com a paradigma d’home de conviccions conservadores i d’una actitud militant en contra de la ideologia d’esquerra i dels que la manifesten (Fig.1) .

Enrique Suñer era un pediatre que va guanyar la càtedra de Patologia General de Sevilla l’any 1903 als 25 anys, de Pediatria de Valladolid poc després i la de Pediatria de la universitat de Madrid el 1921.

Publica articles i llibres, que li fan adquirir prestigi. És nomenat conseller d’Instrucció Pública dels anys de la dictadura de Primo de Rivera.

Quan s’estableix la República el 1931, es manifesta obertament en contra de les autoritats republicanes i exhibeix una agressivitat vers tots els metges progressistes que ocupen càrrecs d’autoritat en la sanitat espanyola, molt especialment contra Marcelino Pascua, en el seu llibre “Los intelectuales y la tragedia española” (Fig.2).

La publicació d’aquest llibre, ple de crítiques i ofenses cap als progressistes, va determinar una reacció en contra que culmina amb l’apartament de la seva càtedra a la universitat de Madrid i el càrrec d’acadèmic de la Reial Acadèmia de Medicina.

Durant els primers mesos de la Guerra Civil, Suñer està a la zona republicana, fins que pot passar a la zona nacional. És nomenat, acabada la guerra, president del Tribunal de Responsabilitats Polítiques, que va sancionar amb l’expulsió de càrrecs, fins i tot de les pensions, als fills orfes de morts durant la guerra que havien tingut càrrecs durant els anys de la República.

Entre els que van patir un expedient disciplinari podem destacar a Giner de los Ríos, Recasens, Pittaluga, Negrín, Novoa Santos i Pascua.

Recupera la càtedra de la que havia sigut expulsat i torna a dirigir l’institut Cajal, l’Escola Nacional de Puericultura i el Consell General de Col·legis de Metges d’Espanya, que li van donar la oportunitat de satisfer la seva set de venjança.

Mor el 17 de maig de 1941.