S’ha denominat miracle de Sant Alfege a la recuperació immediata de la paràlisi d’una malalta ingressada a l’hospital St. Alfege de Greenwich per una miastènia gravis, després que la Dra. Walker (Fig.1) li injectés per via subcutània una dosi de fisostigmina. La malalta estava tan prostrada que no podia aixecar el cap del coixí ni moure els braços, i es temia que morís per una aturada respiratòria. Desprès de cada dosi de fisostigmina es produïa una recuperació de la força que durava unes poques hores. Al cap d’uns dies d’injectar-li diàriament una dosi de fisostigmina, la malalta es podia llevar i empassar sense problemes. Era la primera vegada que s’aconseguia aquest efecte en una malalta amb una crisi de miastènia. Això va succeir de l’11 al 18 d’abril de 1934.

La Dra. Walker era escocesa. S’havia llicenciat en medicina a Edimburg el 1913 i havia treballat en diversos hospitals abans que fos contractada pel St. Alfege’s Hospital (Fig.2) com Assistant Medical Officer per atendre malalts de beneficència.

El St. Alfege’s Hospital havia estat fundat el 1874 com l’hospital de la ciutat de Greenwich, a tocar de Londres, i va ser demolit el 1960 per construir un hospital nou, el Greenwich District Hospital. Sant Alfege no era de Greenwich sinó nascut l’any 953 a Weston, un suburbi de Bath. Fou arquebisbe de Canterbury (Fig.3). Capturat per invasors danesos que estaven de pillatge pel sud d’Anglaterra, és copejat amb una destral fins a la mort per no voler que es pagués un rescat per ell.

A l’hospital de Sant Alfege hi passava visita cada quinze dies el Dr. Derek Denny-Brown (1901 – 1981), neuròleg del St. Bartholomew’s hospital, que després va ser professor de la universitat de Yale i un dels neuròlegs més destacats del mon. Denny-Brown va diagnosticar de miastènia gravis a una malalta de la Dra. Walker. Era el primer cas de miastènia que veia Mary Walker, i el Dr. Dennis Brown li explica que la miastènia era una malaltia de causa desconeguda, però que s’assemblava a la intoxicació per curare. Li recomana a la Dra. Walker que la tracti amb estricnina.

El curare havia estat descobert pels indis americans i es feia servir a Anglaterra per utilitzar menys quantitat d’èter o cloroform en l’anestèsia dels malalts que anaven a operar-se, ja que permetia una bona relaxació muscular. Com antídot del curare, els anestesistes empraven fisostigmina.

Mentre el Dr. Denny-Brown encara està passant visita, la Dra. Walker mira un llibre de Terapèutica i veu que per la intoxicació de curare es dona fisostigmina (Fig.4), que és un inhibidor de l’acetilcolina, transmissor de l’impuls nerviós a la placa motriu del múscul. Immediatament pregunta al Dr. Denny-Brown si pot donar-li a la seva malalta fisostigmina en lloc d’estricnina, i el neuròleg li respon que ho provi, tot i que té poca esperança de que sigui eficaç.

Quinze dies més tard, la Dra. Walker està emocionada, esperant a la porta de l’hospital que arribi el Dr. Denny-Brown per dir-li que la seva malalta està bé. Era el primer cas de miastènia tractat amb èxit, i ràpidament la Dra. Walker escriu la seva experiència en una carta a The Lancet (Fig. 5), que només es va publicar després que metges de prestigi ho recomanessin a l’editor, que inicialment l’havia refusat, perquè es tractava d’un únic cas.

Gairebé ningú va fer cas d’aquella carta d’una metgessa desconeguda, però Philip Hamell, catedràtic de Farmacologia de l’hospital de St. Bartholomew la va convèncer de que presentés la seva experiència en un altre malalt en una reunió de la Royal Society of Medicine. El 8 de febrer de 1935, Walker presenta un segon cas en el que demostra públicament l’efecte de la neostigmina en aquesta malaltia. Walker utilitza ara neostigmina, en aquest cas per evitar els efectes secundaris de la fisostigmina.

Aquests dos casos li permeten a Walker escriure la seva tesi doctoral, que presenta el 1935 a la universitat d’Edimburg, però no li serveixen per trobar una plaça hospitalària millor. De fet, no pot acceptar la plaça que li havia ofert l’Hospital Elizabeth Garrett Anderson, un hospital acadèmic, però que paga un salari baix, perquè necessita el salari que paguen els hospitals de menys nivell en els que pot treballar a l’àrea de beneficència, que està millor retribuïda. Walker treballa en diferents hospitals fins que li arriba la jubilació i es retira a viure a la casa familiar d’Escòcia. No és fins nou anys després de jubilar-se que rebrà el premi Jean Hunter per la seva contribució al progrés de la ciència.

Mary Walker va ser segurament la científica que ha fet història amb menys casuística. Amb dos malalts tractats n’hi ha hagut prou per convèncer al món de l’eficàcia del seu tractament.

La miastènia gravis fou descoberta el segle XVI per Thomas Willis. A finals del segle XIX, Frederich Jolly (1844-1904 ), un metge alemany, li posa nom. Avui dia sabem que és una malaltia autoimmune deguda a la formació d’anticossos que interfereixen amb els receptors de l’acetilcolina a la placa neural dels músculs, impedint la transmissió nerviosa i conseqüentment la contracció del múscul. La clínica és d’una enorme fatiga muscular.

Sovint comença per ptosi palpebral (parpelles caigudes) per debilitat dels músculs dels ulls (Fig.6) . En el temps de la Dra. Walker es pensava que la causa de la malaltia era la presència d’una substància no identificada que destruïa l’acetilcolina.

REFERÈNCIES

McCarter SJ et al. The Mary Walker effect: Mary Broadfoot Walker. J.R Coll Physicians Edinb., 2019, 49: 255-9

Keesey JC. A shy pioneer of therapeutic neurology., Neurology, 1998; 51:

Walker MB. Treatment of myasthenia gravis with physostigmine. The Lancet 1934;1200-1.

Walker MB. Case showing the effect of prostigmin on myasthenia gravis. Proc R Soc Med. 1935;28(6):759-61.