Nicolaus Steno ha passat a la història de la medicina com un gran anatomista. Quan només tenia 22 anys, va descobrir la glàndula paròtide i el conducte que porta la saliva de la glàndula a la boca, conducte que ara duu el seu nom, conducte de Steno. Va estudiar la resta de glàndules del cap i la fisiologia dels músculs, demostrant que el cor es únicament un múscul que bombeja la sang.
Era fill d’un pastor luterà i havia nascut a Copenhage. Als divuit anys comença la carrera de medicina. El seu preceptor és Thomas Bartholin (Fig. 1), també anatomista danès que descobrí el sistema limfàtic.

La guerra sueco-danesa (1658-1660) impedeix a Steno acabar la carrera a Copenhage. És una guerra que declara Suècia a Dinamarca i Noruega per conquerir territoris. Els danesos troben aliats en els Països baixos, Polònia i Àustria, el que impedeix la victòria sueca, i obligant a Suècia a signar un acord de pau. És una guerra que no determina canvis en la correlació de forces entre els països del nord d’Europa. Per aprofitar el temps durant la interrupció de les classes, Bartholin recomana a Steno que visiti centres mèdics d’Holanda i del Nord d’Alemanya, on hi té amics.
A Leiden, ciutat d’Holanda on es fa una excel·lent docència de la medicina, és on Steno descobreix el 1660 el conducte parotidi o conducte de Steno i allà obté el doctorat. El 1665 ja ha deixat Leiden per instal·lar-se a Paris, on obté un gran prestigi com anatomista. Decideix renunciar a la pràctica clínica perquè considera que la medicina no té tractaments amb eficàcia (Fig. 2).

L’any següent marxa a Florència on el duc Ferran II de Medicis ha creat un grup amb persones interessades en la Ciència experimental. Allà llatinitza el seu nom danés Niels Steensen per Nicolaus Steno. Nomenen a Steno professor d’anatomia de la universitat de Pàdua i comença a interessar-se pels fòssils. El duc li encarrega la dissecció d’un tauró gegant, que havien pescat uns pescadors de la costa toscana (Fig. 3). Steno observa que el tauró té unes dents iguals que un tipus de pedra (glossopetrae) que es troba a la muntanya, i que ell n’havia recol·lectat moltes en una estada a Malta. Això li suggereix que on ara hi ha terra abans hi havia hagut mar, i les pedres no són més que dents de tauró fossilitzades. Aquesta troballa de Steno és representada en un segell de Santo Tomé i Principe (Fig. 4).

A Florència fa un descobriment notable, el dels òvuls femenins, que fins aleshores els anatomistes havien interpretat com testes degenerats.

El 1667 Steno deixa el luteranisme i es converteix a la fe catòlica. Dos anys més tard, publica el seu treball més important, “Dissertationis prodromus”, que és l’inici de la estratificació i converteix Steno en un dels fundadors de la geologia (Fig. 5). Descriu unes lleis fonamentals, que son admeses després d’haver sofert un rebuig inicial per la comunitat científica del seu temps. Són les següents: 1) Principi de la superposició: les capes més velles són sota; 2) Principi de la continuïtat lateral: les capes de roques s’estenen lateralment en totes direccions i 3) Principi de l’horitzontalitat: totes les capes de roques es dipositen horitzontalment.

El 1671 torna a Copenhage on és nomenat professor d’Anatomia, però quatre anys més tard abandona l’activitat acadèmica i es fa sacerdot. El 1677 és consagrat bisbe i vicari apostòlic de les ciutats hanseàtiques (Fig. 6). Les ciutats hanseàtiques eren ciutats bàltiques que formaven una federació (lliga hanseàtica) impulsada pels comerciants d’aquestes ciutats per protegir i fomentar els interessos comercials comuns. Les més importants eren Lubeck, Hamburg, Rostock, Bremen, Riga, Danzig, i Bergen.

El 1686 mor a Schverin amb només 48 anys. El seu cos és transportat a Florència on és enterrat a la basílica de sant Llorenç. És beatificat pel papa Joan Pau II el 1988. És el primer científic modern que ha estat beatificat.

Steno ha fet aportacions de gran relleu en el camp de l’anatomia, com el descobriment del conducte pancreàtic, l’origen del suor i de la llet, i la naturalesa muscular de la llengua. En el camp de la geologia, demostra que els fòssils tenen un origen biològic, introdueix els conceptes d’estrat i de sediment, enuncia els principis bàsics de la geologia (superposició, horitzontalitat i continuïtat lateral), que permeten calcular quan es van formar les terres, i formula la primera llei de la cristal·lografia.
La seva obra va ser traduïda a pràcticament totes les llengües que es parlaven a Europa.

Referències

Maria Angeles Victoria. Nicolás Steno. Un modelo de investigador.