A principis del segle XIX, Edimburg era el centre europeu més important pels estudis anatòmics. Els mestres anatomistes més famosos eren cirurgians escocesos com Alexander Munro, John Bell, John Goodsor i Robert Knox. Cadascun d’ells tenia un local on feien disseccions de cadàvers davant els estudiants, que havien pagat per assistir a aquelles classes (Fig.1).

La demanda de cadàvers era gran perquè els únics cadàvers que es podien fer servir amb finalitats educatives eren els de suïcides, els de condemnats a mort i els que no tenien família, però amb aquests casos no n’hi havia prou per totes les escoles.

La mancança de cadàvers es va intentar resoldre amb el robatori, que es considerava un delicte menor i que només comportava multa i presó si et pescaven “in fraganti”. El robatori de cadàvers es va fer tan comú que no era estrany veure com els parents del que acabava de ser enterrat vigilaven la tomba durant la nit per evitar el robatori del cos.

Els lladres de cadàvers eren denominats “resurrectors”. Els més famosos foren dos immigrants irlandesos de la regió de l’Ulster, William Burke (1792 – 1804) i William Hare (1792 – 1829) (Fig.2), que subministraven cossos per 7.10 lliures al cirurgià Robert Knox (Fig.3). Tots dos van acabar sent jutjats per assassinar clients de la pensió que tenia la dona de Hare i vendre els seus cossos. Hare s’havia casat amb la vídua d’un home que tenia una pensió, heretada per la seva esposa.

El Dr. Roger Knox (1791-1862) s’havia graduat de metge a Edimburg el 1814. Es va allistar a l’exèrcit i va ser metge militar a la batalla de Waterloo i a Sud-Àfrica. El 1820 s’instal·la a Edimburg i munta una escola privada d’Anatomia, amb la que adquireix molta reputació i acaba essent l’escola d’Anatomia amb més alumnes del Regne Unit.

Burke li proporcionava els cadàvers però, al judici on se’l va condemnar per assassinat, Knox no va ser inculpat perquè va dir que ignorava la procedència dels cossos. Tot i així va quedar totalment desprestigiat davant els seus col·legues i estudiants, i va haver de marxar de la ciutat.

Els primers assassinats de Burke i Hare eren gent sense família que s’allotjava a la pensió de la Sra. Hare. Després van matar gent no acompanyada, que volia albergar a la pensió, el mateix dia de la seva arribada. L’execució era simple: mentre un subjectava la víctima per darrere, l’altre posava els dits índex i mig a les narius, i el polze sota la barbeta, impedint que obrissin la boca, el que asfixiava a la víctima en poc temps. En total van matar 16 persones.

Els denuncien uns parents de Marjorie Dorchester, una dona que havia passat només una nit a la pensió i no va donar més senyals de vida. La família va trobar roba de la Marjorie a la pensió, i va posar una denúncia.

L’assassinat més escandalós de Burke va ser el de Mary Paterson (Fig. 4), una minyona molt atractiva que un estudiant havia embarassat i abandonat. Coneixia a la dona de Burke, i quan Mary deixa la residència on l’havien ingressada per tenir el nen com a mare soltera, va anar a visitar la seva amiga, però no la van veure més.

Un estudiant de medicina la reconeix a l’escola de Robert Knox, on es trobava dins un bagul conservada en whisky, per ensenyar el cos a uns amics seus. Un dels que el va veure va ser Robert Liston (Fig. 5), famós cirurgià anglès i home molt estricte des del punt de vista ètic, que va clavar un mastegot que va fer anar per terra Knox.

Burke fou ajusticiat el 28 de gener de 1829 (Fig. 6) i dissecat públicament a l’Escola de Medicina de Edimburg. Hare se’n va lliurar perquè el fiscal li va oferir la immunitat si testificava contra Burke. El seu testimoni va permetre imposar la pena de mort a Burke, que va ser penjat el 28 de gener de 1829. Una pel·lícula de 2010, titulada “Burke and Hare”, amb Simon Pegg com a Burke i Andy Serkis com a Hare, exposa amb precisió tots aquests fets.