L’escorbut ha estat el gran enemic de la marineria a l’era dels grans descobriments, que persisteix fins a la fi del segle XIX. Se li deia la pesta del mar, perquè matava més mariners que els combats navals o els naufragis. Es calcula que més de tres milions de mariners van morir a causa d’aquesta plaga.

S’ignorava la causa del mal i també el remei per evitar-lo. La malaltia començava de manera insidiosa amb astènia, apatia, dolor a les articulacions, Seguia amb engruiximent de les genives, que s’associava a hemorràgies gingivals, caiguda de les dents i una halitosi accentuada. En menys d’una setmana, els afectats per l’escorbut morien si no s’havia pogut arribar a port i consumir aliments frescos, verdures i fruites.

El primer que va proposar un tractament eficaç per l’escorbut va ser James Lind ( 1716 – 1794) (Fig. 1), metge de la nau anglesa HMS Salisbury, que patrullava pel canal de la Mànega durant els anys 1746 i 1747 (Fig. 2) .

Lind va veure, durant el seu primer viatge, molts casos dramàtics d’escorbut, fet pel qual va proposar al capità de l’embarcació provar diferents tractaments. El capità autoritza el projecte que li formula el cirurgià Lind, que consistia en seleccionar 12 malalts amb un escorbut de la mateixa intensitat i dividir-los en sis grups de dos. Tots estaven alliberats de feina, havien de menjar la dieta de l’embarcació, i a més rebre un suplement que seria diferent per cada grup. Un havia de prendre dues taronges i una llimona, un altre un polsim de pasta d’all, rave picant, bàlsam del Perú i resina de mirra tres cops al dia, una tercera parella prendria 25 gotes d’elixir d’àcid sulfúric, tres cops al dia, la següent parella, mitja pinta (142 ml) d’aigua de mar un cop al dia, una altre parella dues cullerades de vinagre tres cops al dia, i la darrera parella un quart de sidra al dia (0.6 l).

Només els dos mariners que havien pres cítrics s’havien recuperat. Lind proposa aquest tractament en el seu llibre sobre l’escorbut, que va publicar deu anys després d’haver fet aquest estudi (Fig. 3), però les autoritats navals britàniques no van acceptar introduir els cítrics que proposava Lind a la dieta de la marineria.

Va ser un altre metge de la marina anglesa, sir George Blane (1749 – 1834) (Fig. 4) qui va aconseguir convèncer l’Almirallat, l’any 1795, que la taxa de mortalitat per escorbut disminuiria de manera molt notable si s’administressin llimones o llimes als marins. Ell, com a responsable de la sanitat d’una flota anglesa enviada a les Antilles, havia introduït cítrics a la dieta de la marineria i gairebé no va tenir casos d’escorbut. Lind no va poder veure com les autoritats navals havien fet cas, tardanament, de les seves recomanacions, perquè havia mort l’any abans. Desprès de deixar la Marina, Lind obre una consulta mèdica a Edimburg i té força clientela. Més tard el fan metge en cap de l’Hospital Reial de Haslar, a Hampshire.

L’escorbut va ser menys letal a la flota espanyola del Pacífic, especialment al Galeón Manila, que feia el viatge Acapulco – Manila i retorn, dos cops l’any. Les embarcacions duien provisió de llimones, llimes o taronges, seguint la recomanació de Fra Agustín Farfan, metge format a Sevilla, que es va instal·lar a Mèxic amb la seva dona. Quan aquesta mor, ell es fa monjo agustinià, però és autoritzat a seguir fent de metge. Escriu un llibre “Tratado breve de medicina y de todas las enfermedades”, (Fig. 5) editat el 1579, on fa aquesta recomanació.