Abans de l’actual pandèmia pel COVID 19, Barcelona ha patit nombroses epidèmies al llarg de la seva història, però potser una de les més dramàtiques i que va posar en evidència les discrepàncies mèdiques va ser la de la febre groga de 1821.

Comença el mes d’agost, un mes que va ser sec i molt calorós. El brot s’inicia al port de Barcelona, quan uns calafatadors que havien pujat a fer reparacions al vaixell El Gran Turco emmalalteixen i moren als pocs dies. Vivien a la Barceloneta, i allà s’estén primer la epidèmia (Fig.1). El Gran Turco es un mercant que arriba de Màlaga provinent de La Havana. El capità no va dir en arribar al port de Màlaga que portava malalts ni que havia llençat alguns cadàvers per la borda durant el viatge.

A Barcelona, l’epidèmia s’estén ràpidament per tota la ciutat. Els metges, les autoritats sanitàries, les autoritats municipals i la població estan espantats i desconcertats. Els metges discuteixen si la malaltia es deu a una causa exòtica que es pot transmetre d’unes persones a altres (contagionistes) o és una malaltia endèmica provocada pel mal estat del clavegueram o per l’aigua provinent del Rec Comtal (no contagionistes).

Van guanyar els contagionistes, ja que la Junta de Sanitat, presidida pel Dr. Joan Francesc Bahí, estableix cordons sanitaris per impedir que la població abandoni la ciutat i no es contaminin les ciutats veïnes. Faltaven encara més de setanta anys perquè el cubà Carlos Finlay i l’americà Walter Reed (entrada de Clara Maass) demostrin que la febre groga o “vòmit negre” es transmet per un mosquit i que la malaltia només es pot frenar amb la desinsectació i l’eliminació de les aigües estancades.

La incidència de nous casos va seguir augmentant durant el mes d’octubre, però la malaltia es va aturar amb l’arribada del fred, de manera que l’epidèmia es va poder donar per acabada el 25 de desembre de 1821.

El govern francès envia una comissió de la que forma part el metge André Mazet, que mor durant la seva estada a Barcelona (Fig.2). La mortalitat de l’epidèmia no és ben coneguda. Les dades ballen entre 6.244 i 20.000 casos, en una ciutat de 100.000 habitants. El desconeixement de la causa de la malaltia i del mecanisme de transmissió no permeteren aplicar mesures terapèutiques ni profilàctiques. L’església feia rogatives i estimulava l’oració, esperant de la Divina Providència la curació de la malaltia (Fig.3). Tampoc es va establir prou vigilància per impedir que El Gran Turco abandonés el port de Barcelona i dugués la infecció a altres ciutats com Tortosa i Ciutat de Mallorca.

L’impacte econòmic fou considerable, però l’epidèmia va permetre que la població prengués consciència de la necessitat d’enderrocar les muralles. Molts metges van morir de febre groga. Els seus noms estan gravats en unes plaques a la base del monument a les víctimes de la febre groga que hi ha al Cementiri Municipal del Poble Nou (Figs. 4 i 5). Entre ells hi ha el del Dr. Antoni Pellicer, que va ser el primer en alertar a les autoritats sanitàries que començava l’epidèmia el dia 6 d’agost de 1821.

El que més sorprèn d’aquesta epidèmia és que no es va fer res a Màlaga, on El Gran Turco havia desestibat part de la càrrega. Ni el van confinar, tot i que el capità havia reconegut que havien tingut morts entre la marineria, ni van avisar al port de Barcelona que El Gran Turco no havia de ser autoritzat a desembarcar a Barcelona, que era la seva destinació. És possible que els Capitans Generals, incloent el de Granada, a qui corresponia el control del port de Màlaga, estiguessin massa ocupats perseguint antimonàrquics després del cop d’estat del 1820 en contra del rei absolutista Ferran VII, i no els preocupés gaire si arribava una epidèmia a Barcelona, ciutat molt desafecta envers Ferran VII.