El quadre de Luis Jiménez és un exemple paradigmàtic de la visita als malalts hospitalitzats. El professor ausculta directament l’esquena de la malalta, el que suggereix que l’escena succeeix abans de la implantació de l’estetoscopi, però la presencia d’una dona entre els estudiants suggeriria que estem a finals del segle XIX, quan comença a haver-hi alguna noia estudiant medicina. D’altra banda, la indumentària dels assistents és més pròpia del final del segle XIX que del principi, quan es va introduir l’estetoscopi. Els estudiants observen atents i duen un davantal blanc. El que està als peus del llit duu uns papers a la mà, potser la història clínica.

Tots els metges que van ser alumnes interns en alguna càtedra quan estudiaven coneixen bé què és i com era la visita a una sala de malalts amb el catedràtic o amb algun professor.

La visita, a la que designàvem en castellà “pase de visita”, ha tingut sempre una gran importància com element de caràcter formatiu. Era una part complementària a les altres activitats educatives dels metges, com les classes magistrals, les sessions clíniques o seminaris, l’acompanyament a un metge en les visites ambulatòries, l’estudi a casa o a la biblioteca dels llibres recomanats i actualment les consultes a internet.

La visita a la sala tenia el seu propi ritual. Solia començar a una hora fixa un o dos dies per setmana. El professor anava al davant, seguit pels metges de sala i pels estudiants que eren “interns”, és a dir els que estaven autoritzats a assistir a les sales per ajudar en la feina diària: mesurar el volum de la diüresi i el pes del malalt i anotar-lo al full clínic, preguntar-li com es troba i com evolucionen els seus símptomes i tenir els resultats dels examens efectuats preparats per ensenyar-los al metge responsable del malalt quan arribés a la sala per passar visita.

Malgrat les diferències en l’estil de cada professor, les visites tenien en general una sistemàtica comuna. En arribar al costat del malalt, el professor el saludava i donava la paraula al metge resident perquè li resumís la història clínica i senyalés els punts problemàtics que presentava aquell cas, tals com la dificultat diagnòstica, els símptomes que no quedaven ben interpretats, els resultats inesperats de l’analítica i la proposta de tractament.

En funció de si el professor era més o menys intervencionista o li agradava més o menys exhibir-se davant el seu públic, el seu torn de paraula podia ser molt o poc llarg, però usualment anava orientat a resoldre els dubtes del metge responsable del cas.

El grup anava passant d’un malalt a l’altre fins haver-los revisat a tots. L’atenció dels assistents solia ser màxima, ja que es beneficiaven dels coneixements i experiència dels metges sèniors que acompanyaven el professor i prenien la paraula per fer comentaris o preguntar coses al “xef”, sobrenom amb el que els seus col·laboradors assenyalaven la seva autoritat (Fig.2).

La visita a la sala és un exemple d’ensenyament tutorial o directe. El primer que el va aplicar a l’ensenyament de la medicina va ser Herman Boerhaave (1668 – 1738), professor a Leiden, que va convertir l’escola de medicina d’aquesta ciutat en la millor d’Europa de començament del segle XVIII.

Des de llavors, ha estat una activitat habitual en els hospitals docents. Un des metges amb més fama com a docent de finals del segle XIX fou William Osler (1849 – 1919), el metge més respectat i admirat de la seva generació (Fig.4).

Encara que canadenc d’origen, va ser catedràtic a la universitat d’Oxford, on va ser nomenat professor Regius, és a dir nomenat pel rei, i més tard catedràtic de medicina de la John Hopkins Medical School.

Un exemple conegut d’ensenyament amb malalts, que era el que feien molt bé Boerhaave i Osler, el tenim en el quadre on Jean Martin Charcot, l’iniciador de la neurologia com especialitat pròpia a França, explica la histèria als seus col·laboradors i assistents al seu servei de l’hospital de La Salpêtrière de Paris (Fig.5).

A Espanya hem comptat amb catedràtics que tenien una gran capacitat d’atreure l’interès de metges joves i alumnes. A Barcelona, el professor Agustí Pedro Pons i a Madrid, el professor Carlos Jiménez Diaz (Fig.6). Els dos omplien les aules quan donaven classe i tots els metges dels servei deixaven les seves obligacions per escoltar els raonaments diagnòstics dels dos mestres quan passaven visita a la sala.