Quan es va conèixer que la quinina era eficaç per combatre la malària, els anglesos van dedicar un gran esforç a l’explotació dels arbres de la quina (Fig.1) que havien plantat a les seves colònies. La disponibilitat, sense límit, de pòlvores de quinina per tractar els soldats, va permetre a la corona anglesa l’expansió colonial britànica, que es va produir en territoris on la malària era endèmica.

El problema amb la quinina era com contrarestar el seu gust amarg, que els soldats britànics miraven de neutralitzar amb aigua, suc de llima i sucre, combinació que no eliminava del tot el gust amarg.

El consum de quinina va augmentar quan els soldats deixen de negar-se a prendre diàriament la quinina profilàctica perquè s’ha descobert la manera de millorar el producte.

Un comerciant alemany, Johann Jacob Schweppe (1740 – 1821) (Fig.2), desenvolupa un mètode per carbonatar l’aigua, i funda una empresa, J.Schweppe & Co. per explotar el seu descobriment a la ciutat de Ginebra.

El mètode de Schweppe consisteix en introduir diòxid de carboni a l’aigua envasada en botelles. Trasllada el negoci a Londres i allà afegeix quinina a l’aigua amb gas, venent-la amb el nom d’Indian Tonic Water des de 1873 (Fig.3).

El que no està ben determinat és quan es comença a afegir ginebra a l’aigua tònica. Ignorem si va ser el comandament de l’exèrcit anglès qui va provar d’afegir ginebra a l’aigua tònica per diluir més la quinina i fer la medicina més atractiva, o si van ser primer els colons britànics els que van consumir ginebra diluïda en aigua tònica per fer més passables els vespres en aquell territori. Va ser una iniciativa militar o civil? El que sí que està clar és que l’origen del gintònic, com diem aquí, o el gin and tonic com diuen els anglesos, és l’Índia.

La combinació de la ginebra i l’aigua tònica entra a la metròpoli amb els soldats que tornaven de l’Índia, convertint-la finalment en la beguda nacional britànica (Fig.4).

La ginebra és un alcohol producte de la destil·lació de cereals, generalment blat de moro, amb baies de ginebró (jenever, que es pronuncia com gin a la primera síl·laba, d’aquí el nom de la beguda). El primer en aconseguir el destil·lat va ser un monjo holandès del segle XVIII, Franz de le Boe, que buscava un medicament que calmés el mal de panxa i de ronyó.

La ginebra era al principi un producte de prescripció mèdica, però aviat es comercialitza a gran escala amb la finalitat de competir amb el conyac, que era un producte francès.