Molts metges historiadors han tractat de donar resposta a aquesta pregunta. Es poden trobar desenes d’articles que examinen retrospectivament la història clínica de Mozart (1756 – 1791), basant-se en els continguts de les cartes que Mozart, el seu pare i la seva germana s’escrivien entre si, i en les notes de metges que el van assistir en alguna de les seves malalties.

Mozart va tenir molts problemes de salut durant la seva infància, dos d’ells van ser importants: un episodi de febre tifoide el 1766 i la verola el 1767, dels que es va recuperar sense seqüeles (Fig.1).

La seva malaltia final és la que ha estat objecte de més anàlisis i interpretacions. La opinió més estesa és que va ser una malaltia aguda, més que no pas la conseqüència d’alguna de les malalties que hagués tingut abans. Mozart havia estat bé abans que apareguessin els primers símptomes, el 20 de novembre de 1791 (Fig.2).

Les primeres manifestacions són uns dolors articulars de les mans i els peus, amb un edema generalitzat (anasarca). Té febrícula i li apareix una lesió cutània exantemàtica de nòduls molt petits, acompanyada d’astènia i vòmits. Té una absoluta lucidesa i repassa la seva darrera obra, el Rèquiem (Fig.3).

El metge que l’atén, el doctor Nicolaus Closset, el tracta amb sagnies, amb una extracció total d’uns 2L de sang, laxants i emètics, que amb seguretat contribuïren a empitjorar la simptomatologia que experimentava Mozart (Fig.4).

L’existència d’anasarca suggereix l’existència d’una síndrome nefròtica en absència de manifestacions d’insuficiència cardíaca congestiva, i l’existència de febre amb un exantema suggereix una infecció estreptocòcica.

Un estudi epidemiològic holandès, coordinat per RHC Zegers, sobre la causa de la mort dels vienesos en els mesos en que Mozart estigué malalt, demostra que hi va haver molta mortalitat atribuïble a una nefritis estreptocòcica. L’estudi es va fer amb dades obtingudes del Registre Oficial de morts de Viena, i conclou que la causa més probable de la mort de Mozart va ser una insuficiència renal aguda per una glomerulonefritis estreptocòcica.

El diagnòstic que consta al certificat de defunció de Mozart és el de febre miliar greu. Aquest diagnòstic s’aplicava a les morts després d’un episodi de febre associada amb un exantema cutani, que seria plenament compatible amb una nefritis estreptocòcica que evolucionés a una fallada renal.

S’han fet algunes interpretacions força inversemblants, com la mort per enverinament o la mort per triquinosi. Cap de les dues expliquen tota la simptomatologia que va presentar Mozart i es basen en dades molt poc consistents, com les de l’enemistat amb Salieri, l’altre compositor vienès famós, per justificar l’enverinament, o el fet que a Mozart li agradés menjar carn de porc per pensar que tingués una triquinosi.

Referències

M. Wheater. Mozart’s last illness – a medical diagnosis. J Roy Soc Med., 1990; 83: 586-589.

RHC Zegers et al. The death of Wolfgang Amadeus Mozart: an epidemiological perspective. Ann Inty Med., 2009; 151: 274 – 278.

B Gil Estremera. El enigma de la muerte de Mozart. Rev Clin Esp., 2015; 215 (4): 240-243.