La primera meitat del segle XIX és l’època més brillant del Guy’s Hospital de Londres, quan hi treballaren simultàniament Thomas Addison (1793 – 1860), Richard Bright (1789 – 1858) i Thomas Hodgkin (1798 – 1866), metges que descriuen amb detall un elevat nombre de malalties que encara no estaven caracteritzades.

El Guy’s Hospital (en endavant Guy’s) va ser fundat el 1721 pel filàntrop Thomas Guy, que havia fet fortuna com editor de bíblies. Inicialment era un hospital d’incurables, que es va construir en front mateix de l’hospital St. Thomas per facilitar el trasllat dels malalts desnonats del St. Thomas (Fig.1).

L’edifici original estava format per quatre cossos que deixaven un pati en el seu interior (Fig.2). El mecenes Thomas Guy està enterrat a la capella de l’hospital.

L’hospital ha anat creixent amb dues torres, una de 34 i l’altre de 29 pisos, i amb la creació d’un Centre de Geriatria i un hospital pediàtric. Amb la fusió dels dos hospitals se’n constitueix un de sol que es diu Guy’s hospital and St Thomas hospital NHS Foundation Trust.

En la primera meitat del segle XIX, van coincidir en el Guy’s metges destacats, especialment Addison, Bright i Hodgkin. Els tres van deixar epònims a la posteritat, indicant que havien estat ells qui havien identificat i caracteritzat les malalties que duen el seu nom.

El nom de malaltia d’Addison s’associa amb la insuficiència suprarenal que va descriure Thomas Addison en un opuscle l’any 1855. Segurament el malalt amb insuficiència suprarenal més conegut ha estat John F. Kennedy (Fig.3).

Addison ingressa al Guy’s com alumne de medicina el 1817, després d’estudiar dos anys a Edimburg. Va passar tota la vida al Guy’s, primer com a professor ajudant (lecturer) i després substituint a Bright com a professor titular, des de 1840 (Fig.4).

Era un mestre brillant i un gran diagnosticador, però poc interessat en la terapèutica, molt partidari de la forma curadora de la naturalesa. Es retira als 67 anys per una depressió que el condueix al suïcidi. Mor per precipitació al llençar-se de cap des d’una alçada de tres metres.

La dermatologia va ser l’àrea de major interès d’Addison, que va crear un departament de malalties de la pell al Guy’s, que es converteix amb els anys en l’Institut St. John de Dermatologia, un dels més importants del món.

Richard Bright (Fig.5), també sempre en el Guy’s, estava molt interessat en les malalties del ronyó, i va ser qui caracteritzà la glomerulonefritis aguda, que durant molts anys s’ha conegut com a malaltia de Bright.

Bright va ser, com Addison, un excel·lent mestre, molt apreciat pels alumnes. Abans d’entrar al Guy’s, va fer una ampliació d’estudis a Alemanya i Àustria, i va recórrer el sud d’Hongria, el que li va permetre escriure el llibre “Travels from Vienna through lower Hungary“ (1818), il·lustrat per ell mateix, que va tenir força èxit.

Addison i Bright van publicar un manual didàctic de medicina “Elements of the practice of Medicine” (1839), del que només va aparèixer un dels dos volums que els autors havien anunciat. En aquest volum es troba la primera descripció fiable de la clínica de l’apendicitis.

Thomas Hodgkin (Fig.6) va estudiar al Guy’s i va viatjar per Europa força temps abans d’instal·lar-se a Londres. Està amb Laennec a Paris i introdueix l’estetoscopi al Regne Unit. Es dedica a l’Anatomia patològica i col·labora amb els dos clínics que hem mencionat. Descriu per primer cop la insuficiència aòrtica i també la malaltia de Hodgkin, nom que va proposar el patòleg que el va succeir al Guy’s, el doctor Samuel Wilks.

Hodgkin era quàquer i va estar sempre molt preocupat per l’aspecte social de la medicina. També era un gran viatger, i va morir a Haffa (ara a Israel) als 68 anys, segurament de còlera, i allà és enterrat (Fig.7).

Referències

FM Sutherland. Nova et veterà. Thomas Addison 1793 – 1860. BMJ, 1960; 5194: 304 – 305

Kark, R. M. A prospect of Richard Bright on the centenary of his death, December 16, 1958. Am J Med. 1958; 6: 819–824.

MJ Stone. Thomas Hodgkin: Medical immortal and immunocompromising idealist. BUMC Proceedings, 2005; 18: 368 – 375.