Segurament no és cap exageració dir que la Neurologia va començar com a especialitat pròpia a l’Hospital de la Salpêtrière de Paris a finals del segle XIX, en el servei del professor Jean Martin Charcot (Fig.1).

Charcot no era únicament un neuròleg complert, partidari d’una pràctica anatomo-clínica i un gran observador, que va descriure síndromes i malalties neurològiques. També fou un home d’una projecció extraordinària, degut a les seves nombroses publicacions, a les seves sessions clíniques que van ser molt populars i a la formació en neurologia d’un conjunt de metges d’una qualitat professional extraordinària.

Quan Charcot arriba a l’hospital de la Salpêtrière el 1862, es troba amb un centre immens, que més que un hospital era un hospici, on hi havia més de 5000 persones, majoritàriament malaltes mentals i epilèptiques (Fig.2).

La Salpêtrière va ser fundat el 1634 com un magatzem de salitre (sal pètria) per fabricar pólvora. El 1652 es converteix en hospici per un decret del rei Lluís XIV, per acollir dones indigents, dements, delinqüents i altres tipus de gent incapaç de viure de manera autònoma. Allotgen als homes a l’hospital Bicêtre, als nens orfes o abandonats a l’hospital de La Pitié.

En el segle XVIII, Philipe Pinel va fer una feina extraordinària en l’atenció dels malalts mentals a l’hospital de la Salpêtrière, però continuava havent-hi un gran volum d’ingressats sense classificar. La primera cosa que fa Charcot, quan és nomenat metge de l’hospital, és classificar els malalts, per ocupar-se només dels malalts epilèptics i amb altres problemes neurològics, renunciant a ocupar-se dels malalts mentals.

Charcot té 37 anys i ha guanyat el concurs de professor agrégé. Organitza la zona que ocupa a l’hospital com un vertader servei clínic. Crea un arxiu d’històries clíniques, un laboratori d’anàlisis clíniques, un servei de fotografia per retratar les característiques patològiques dels pacients, i un gabinet d’anatomia patològica.

Els dimarts dona unes lliçons per estudiants, les leçons du mardi, i els divendres la leçon magistrale du vendredi, a la que hi assisteixen metges d’altres hospitals i gent destacada no mèdica de pas per Paris, que fan que la sessió sigui un veritable espectacle teatral. A la lliçó del dimarts, Charcot fa un exercici de diagnòstic diferencial davant un malalt que presenta algun dels seus col·laboradors (Fig.3).

El prestigi de Charcot durant els anys de la Salpêtrière el converteix en una de les figures més públiques de Paris. El 1982, quan té 57 anys, el nomenen catedràtic de la primera càtedra de Neurologia que s’estableix a la universitat de Paris, culminació de la seva vida acadèmica. Durant els 20 anys en que ha estat a La Salpêtrière, ha tingut un gran nombre d’alumnes, els metges interns que rotaven pel seu servei i els chefs de clinique que hi passaven un parell o tres anys fins que guanyaven el concurs de professeur agrégé i obtenien una plaça en un altre servei. Amb alguns d’ells hi va establir una entranyable relació de mestre – deixeble, com és el cas de Joseph Babinski i el de Pierre Marie.

Bastants d’ells van quedar enamorats de la Neurologia i van orientar la seva activitat professional a aquesta part de la medicina, i van fer aportacions importants en el coneixement de les malalties neurològiques, com son Charles Bouchard, Gilles de la Tourette, Henry Parinaud, i Edouard Brissaud. En el seu conjunt, es poden considerar com l’escola de Neurologia de la Salpêtrière. Tots van participar en el desenvolupament de la Neurologia com especialitat, amb la descripció de noves entitats clíniques o en el millor coneixement de la semiologia.

Babinski (Fig.4) fou un dels deixebles preferits de Charcot. Va arribar al servei de Charcot el 1885, després de guanyar la plaça de chef de clinique. Allà descobreix el reflex que duu el seu nom, indicatiu de lesió piramidal. El 1895, guanya la plaça de cap del servei de medicina de La Pitié, on hi estarà 40 anys.

Pierre Marie (Fig.5) és l’altre assistent preferit de Charcot, amb qui descriu la malaltia de Charcot – Tooth – Marie. Va passar a l’hospital de Bicêtre com a cap de servei i el 1913 és nomenat catedràtic de Neurologia.

Alumnes distingits foren Charles Bouchard, que va descriure els aneurismes de Charcot – Bouchard, que són aneurismes intracranials que poden ser l’origen d’hemorràgies cerebrals, Gilles de la Tourette (Fig.6), que va descriure una síndrome que cursa amb tics i alteracions del llenguatge, que Charcot va batejar amb el nom de síndrome de La Tourette, Edouard Brissaud (Fig.7) a qui Charcot encarregà l’estudi de la malaltia de Parkinson i Henri Parinaud , que era un oftalmòleg interessat en la patologia neurològica que tenia incidència sobre l’ull, i es va ocupar de portar el laboratori oftalmo – neurològic.

Un metge català, el Dr. Francesc de Paula Xercavins i Rius (1855 – 1937), va fer una estada de postgrau al servei del professor Charcot a La Salpêtrière. És l’únic català que tenim identificat com relacionat amb l’escola de Neurologia de Paris. També hi assistiren dos metges de l’escola de Ramón y Cajal, Nicolas Achúcarro i Gonzalo Lafora. Achúcarro hi va estar uns mesos entre 1904 i 1905, primer amb Babinski a la Salpêtrière i després amb Pierre Marie a la Pitié. Lafora va visitar el servei de Pierre Marie en el marc d’un conjunt de visites que va fer als millors centres europeus abans de marxar als Estats Units.

Referències

Miquel Balcells i Riba. Historia General de la Neurologia. Grupo Saned, Madrid, 2000.

Miquel Bruguera. Francesc de Paula Xercavins i Rius. Galeria de Metges Catalans