En algunes ciutats espanyoles han existit hospitals per a sacerdots pobres. A Barcelona hi havia l’hospital de Sant Sever, al Barri Gòtic, construït l’any 1412 per assistir capellans pobres i malalts.

Es posà sota l’advocació de Sant Sever perquè aquest sant havia sigut bisbe de Barcelona en el segle III dC (Fig.1) i era un dels patrons de la ciutat, juntament amb santa Eulàlia.

Actualment l’edifici està desocupat i molt deteriorat. La façana és renaixentista i està situada al carrer de Sant Sever. En el seu interior hi ha un claustre gòtic i l’antiga església. Va deixar de fer d’hospital l’any 1925. Des d’aquesta data s’estan esperant les obres de rehabilitació.

L’hospital funcionava de manera autònoma, sense dependre del bisbat, ni de l’ajuntament, fins el segle XX. L’administració depenia de quatre administradors, dos designats per la catedral i els altres dos proposats per esglésies de Barcelona. El 1917, perd la independència i queda adscrit al bisbat.

A València existí al carrer Trinquete de Caballeros, números 4 i 6, un hospital per a sacerdots pobres, que tenia adjunta l’església del Miracle. Es va crear, el 1394, per iniciativa de la confraria de Santa Maria de la Seu, amb la missió d’assistir i ajudar capellans pobres de la ciutat.

L’hospital ha sofert reformes importants els segles XVII i XVIII. Està format per un pati o claustre de dos pisos, de planta trapezoidal i d’estil neoclàssic, al voltant del qual s’ubiquen les dependències d’ús comú i les cel·les dels sacerdots. En aquest hospital hi va estar ingressat per una malaltia terminal el sant valencià Lluís Beltran (1526 – 1587) (Fig.2). Era dominic i va ser missioner a Amèrica. És patró de Colombia, on va ser prior del convent dominic de la ciutat de Santa Fe de Bogotá.

Al vestíbul d’entrada de l’hospital, hi ha una sèrie de panells de ceràmica de gran interès. Entre el vestíbul i el claustre hi ha el panell del “Salus infirmorum” (Fig.3).

Un dels panells representa la reunió de la junta de l’hospital o junta de confrares (Fig.4), presidida pel canonge prior a la que hi assisteixen representants del braç reial i militar.

Un arbre genealògic en el que consten els noms dels confrares i altres persones importants de la vida de l’hospital ocupa un altre panell.

A Sevilla hi ha l’Hospital dels Venerables (Fig.5). És un edifici barroc del segle XVII que ha servit com a residència de sacerdots i ara és la seu de la Fundació Focus, on hi ha el centre Diego Velázquez.

L’hospital és fundat per la germandat del silenci, que el 1627 va decidir emparar els capellans vells, pobres o impossibilitats. El 1673, s’amplien les instal·lacions i es construeix l’hospital per la iniciativa del canonge Justiniano Neve.

L’església es construeix el 1689 i es posa sota l’advocació de Sant Ferran. El 1805, la institució entra en crisi econòmica i es converteix en una fàbrica de teixits. Els capellans ingressats són traslladats a l’hospital de la Caritat.

L’edifici consta de dues plantes, d’una església i un pati sevillà, que és assimilable a un claustre. A cada planta hi havia una infermeria. A l’església hi ha unes pintures murals al fresc pintades per Lucas Valdés. Una representa la rebuda de sacerdots a l’hospital (Fig.6) i l’altra mostra com els sacerdots malalts reben l’atenció de cavallers (Fig.7).

A Madrid es va construir, el 1619, un hospital denominat San Pedro Apóstol, fundat per Jerónimo de la Quintana al barri de Lavapiés, amb la finalitat de socórrer i ajudar els sacerdots pobres. El 1902, es traslladà a una nova seu al carrer San Bernardo, que actualment és una residència per persones amb discapacitat intel·lectual, malaltia mental i drogodependència.