Les malalties causades per rickèttsies són zoonosis que afecten mamífers i insectes vectors, com puces, polls, paparres i àcars. Els éssers humans són hostes fortuïts i no contribueixen a la propagació del bacteri, llevat del tifus epidèmic transmès per polls, en què l’home és el reservori principal i el poll el vector de la infecció a altres éssers humans. Són malalties associades a pobresa, amuntegament, males condicions higièniques, guerres … que no han estat eradicades encara en cap lloc del món.

Les rickettsiosis, que en èpoques no molt llunyanes han causat milions de morts, segueixen constituint un problema sanitari de gran impacte. El tifus va afectar 30 milions de persones a Rússia i Polònia entre 1915 i 1922, causant una xifra estimada de 3 milions de morts.

Les rickèttsies són bacteris petits, intracel·lulars estrictes. Van existir dubtes durant molt de temps sobre si pertanyien als virus o als bacteris. Rarament sobreviuen fora de l’hoste, sigui el reservori o el vector, a excepció de Coxiella burnetii, que es transmet fonamentalment per via aèria. La resta és inoculada a l’hoste directament a través d’una picada (indolora) en la dermis produïda pel vector i contaminació de la picada amb la femta de l’insecte (Fig.1).

Les manifestacions clíniques apareixen després d’un període d’incubació que dura una mitjana de 7 dies, i inclouen la tríada febre, cefalea i exantema, excepte en la febre Q en la qual no apareix cap erupció. Es sistematitzen en tres grups: 1. Les febres tacades ; 2. El grup del tifus; 3. La Febre Q.

El mecanisme patogènic del microorganisme és la vasculitis causada per la proliferació de les rickèttsies en l’endoteli d’artèries, venes i capil·lars de petit calibre. El dany endotelial origina augment de la permeabilitat vascular, hemorràgies petequials, formació de micro-trombes, i ocasionalment, obstrucció vascular i micro-infarts. Les lesions vasculítiques poden afectar quasi tots els òrgans: pell, pulmó, fetge, ronyó, miocardi, múscul, meninges.

Howard Ricketts és el primer que aïlla i cultiva una rickèttsia, la responsable de la febre de les Muntanyes Rocoses (Fig.2). Nascut en un poblet de l’estat d’Illinois, va estudiar medicina a la Northwestern University de Chicago. Es gradua el 1897 i fa la residència al Servei de Dermatologia del Rush Medical College, perquè volia estudiar les malalties infeccioses amb repercussió cutània. En aquell temps estava interessat en estudiar la Blastomicosi.

Es casa i fa un viatge per Europa de 18 mesos en els que visita centres mèdics de Paris, Berlin i Londres. Torna a Chicago perquè li han ofert un treball com a professor associat en el Departament de Patologia i Bacteriologia que dirigia el professor Ludvig Hektoen a la Northwestern University de Chicago.

El 1906, pot fer el seu primer estudi de camp a Bitterroot Valley, a l’estat de Montana (Fig. 3) per estudiar la febre groga de les Muntanyes Rocoses. Ricketts aconsegueix transmetre la malaltia a cobais i micos, injectant-los-hi sang, o extractes de melsa, ronyó, cervell i fetge d’animals infectats. Demostra que la malaltia es transmet per una picadura de paparra (Demacantor accidentalis) on es diposita femta de l’àcar, que penetra per la ferida. També observa que les paparres transmeten el bacteri a la seva progènie.

Demostra que l’agent causal és un bacteri, i no un virus perquè no es transmet injectant sang filtrada d’un animal infectat. Finalment detecta en la sang d’un nen malalt, examinada al microscopi, un bacil gram negatiu, que també troba a la paparra (Fig.4). El bacil rebrà més tard el nom de Rickettsia rickettsiae en honor al seu descobridor.

Ricketts aprecia la similitud de l’expressió clínica de la febre de les Muntanyes Rocoses i el tifus exantemàtic, molt comú a Mèxic, on se li diu tabardillo, igual que se’n deia a Castella, des d’on havia anat a Amèrica amb els Conquistadores.

Ricketts es desplaça a finals de 1909 a Mèxic, formant part d’un equip finançat pel govern mexicà, per identificar l’agent causal del tifus exantemàtic. Ricketts el troba en la sang dels malalts, però no pot cultivar-lo. Això ho aconseguirà Stanislaus von Prowazek (Fig.5) En aquesta estada a Mèxic, Ricketts contrau un tifus i mor l’1 de maig de 1909. Prowazek era un bacteriòleg austríac, director de l’Institut de Medicina Tropical d’Hamburg, on havia succeït el descobridor del bacil de la sífilis, Franz Schaudin, i que havia estat comissionat per estudiar epidèmies de tifus exantemàtic a Belgrad i a Ankara.

De forma similar, més tard, mentre Prowazek i el seu deixeble brasiler Rocha Lima treballaven en un hospital penitenciari alemany, tots dos s’infecten amb tifus. Prowazek va morir poc després, el 17 de febrer de 1915. Rocha Lima, que va sobreviure, va nomenar l’agent infecciós del tifus epidèmic – Rickettsia prowazekii – en honor del seu col·lega.

Ricketts i Prowazek caracteritzen les primeres rickèttsies i ambdós han estat considerats màrtirs de la ciència. Després altres investigadors aïllaran i descriuran les causants de les altres rickettsiosis, incloses a la taula.

Taula. Tipus de rickèttsies més corrents

R. Rickettsiae H. Ricketts Febre de les muntanyes rocoses

R. Provazeki S. Provazeki Tifus exantemàtic

R. conori E. Brumpt Febre botoosa mediterrània

C. burnetti Cox i Burnet Febre Q

Referències

L Margulis, B Palmer Eldridge. What a revelation any science is. J Am Soc Microbiol., 2005; 71. 65-70.

E. Weiss, RS Straus. The life and career of Howard Taylor Ricketts. Rev Infect. Dis., 1991; 13: 1241-2.