L’apendicitis aguda és una de les malalties que ha causat més mortalitat en persones joves fins ben entrat el segle XX, en els casos en que la inflamació de l’apèndix ha progressat a la perforació i a la conseqüent peritonitis. També gent més gran ha mort d’una apendicitis, com ha estat el cas dels cirurgians Ephraim McDowell (veure aquesta entrada del blog del 16/2/21), Frederick Treves, Walter Reed, o de personalitats polítiques com el ministre francès Gambetta (veure aquesta entrada del 16/6/2021) o el president de Catalunya, Francesc Macià.

La primera descripció d’una apendicitis aguda en una autòpsia la fa, l’any 1554, Jean Fernel (Fig.1), que era metge de la cort de Caterina de Medici, reina de França. La primera descripció clínica completa és dels metges del Guy’s Hospital, Bright i Addison (veure aquesta entrada del 6/7/21), en el seu llibre Elements de Medicina Pràctica, publicat el 1839. En el text, precisen que l’apendicitis aguda és la principal causa dels dolors a la fosa ilíaca dreta.

La primera apendicectomia de la història s’atribueix a Claudius Amyand (Fig.2), un calvinista francès refugiat a Anglaterra en l’època de les guerres de religió, que era cirurgià al St. Georges Hospital. L’operació d’Amyand, l’any 1735, va consistir en una resecció del sac herniari d’una hèrnia engonal a l’interior de la qual hi havia un apèndix inflamat amb perforació a la punta. El cas es va publicar a Transactions of the Royal Society de Londres, el 1736.

No se’n van fer més d’apendicectomies fins molt avançat el segle XIX, quan apareix l’anestèsia i també perquè un dels cirurgians francesos de més prestigi de la seva època, Guillaume Dupuytren (veure aquesta entrada del 27/5/21), creia que l’apendicitis no existia sinó que era conseqüència d’una tiflitis, que és una malaltia no quirúrgica.

Entre 1880 i 1890, alguns cirurgians s’atreveixen a fer apendicectomies, amb èxit, encara que sovint es fan en fase d’abscés apendicular. Lawson Tait en fa una el 1880, que no publica fins deu anys després, Abraham Groves al Canadà en fa una altra el 1883, però només la menciona en la seva autobiografia el 1934 (veure aquesta entrada del 24/5/21), Charter-Symonds a Londres una el 1885 i Frederick Treves el 1887 a Londres, però no es pot considerar que fos una operació habitual. El paradigma que converteix l’apendicectomia en una intervenció molt practicada es deu a tres metges nord americans, els Drs. Reginald Fitz (1843 – 1943), Charles McBurney (1845 . 1913) i John Benjamin Murphy (1857 – 1916).

Fitz (Fig.3) és un patòleg que s’havia format amb Rudolf Virchow a Viena professor a Harvard, que en la reunió de l’Associació de Metges Americans de l’any 1886 va presentar els criteris diagnòstics i terapèutics recomanables d’aquesta malaltia, en base a l’experiència de 257 casos autopsiats, i amb causa de mort d’apendicitis aguda. Fitz descarta la tiflitis com a causa de la malaltia, perquè la meitat dels casos tenien apendicitis aguda amb un cec intacte.

Charles McBurney (Fig.4) és cirurgià del Roosevelt Hospital, a New York, i professor de Cirurgia Clínica a la universitat. És un cirurgià hàbil i molt competent en cirurgia digestiva i en ortopèdia. Va ser l’impulsor de l’ús de guants per part de tots els que han de participar en una intervenció quirúrgica en tots els hospitals dels Estats Units.

Fomenta la cirurgia precoç en l’apendicitis considerant que, quan l’apendicitis està en fase inicial, és molt senzilla la seva extirpació, el postoperatori és senzill i l’èxit de la intervenció és la regla. McBurney aporta el criteri diagnòstic més comú en l’apendicitis aguda que és el dolor en un punt de la fosa ilíaca dreta situat entre el melic i l’espina ilíaca anterior, que es coneix com a punt de McBurney (Fig.5), que quan es dolorós a la pressió en una persona amb dolor espontani a la fosa ilíaca dreta, nàusees i vòmits i febre, es pràcticament patognomònic d’apendicitis.

McBurney també proposà un tipus d’incisió, quan s’ha d’operar amb sospita d’apendicitis aguda (Fig.6), que facilita l’accés a l’apèndix.

El tercer pilar en el millor coneixement de la terapèutica de l’apendicitis és John Benjamin Murphy, format amb el millor cirurgià del món en la segona meitat del segle XIX, Theodor Billroth, amb qui va estar dos anys. Tenia molt públic que assistia als seus cursos i a les seves intervencions quirúrgiques en el Mercy Hospital de Chicago (Fig.7). El 1889, presenta 8 casos operats d’apendicitis aguda. El 1904. n’ha operat 200. També Murphy és partidari de la cirurgia precoç, que aconsegueix una gran reducció de la mortalitat (Fig.8).

Referències

P. Young. La apendicitis y su historia. Rev Med Chile, 2014; 142 ; 667 – 672.

JA Barcat. Sobre la apendicitis aguda: Amyand, Fitz y unos pocos más. Medicina (Bs aires; 2010; 70: 576 – 578.