El mes de setembre d’aquest any, es compleixen cinc anys de la mort, als 78 anys, del Dr. Josep Visa (Fig.1). En record d’aquesta efemèride, desitjo tributar-li amb aquesta ressenya un homenatge personal i sobre tot fer conèixer el Dr. Visa als cirurgians joves que no van tenir la oportunitat de tractar-lo.

El Dr. Visa era fill d’un ebenista que venia mobles en una botiga del carrer Villarroel de Barcelona. Era un bon ebenista i pensava que el seu fill seguiria amb el negoci, però en Pep Visa, acabat el batxillerat, sorprèn els seus pares dient que vol ser metge. Era un bon estudiant, acaba la carrera el 1961 i es casa dos anys després amb Joana Esteve, la xicota de tota la carrera, llicenciada en història, que s’especialitzaria en Egiptologia (Fig.2).

Visa és alumne intern de la càtedra de cirurgia i segueix com metge assistent de la Clínica Quirúrgica del professor Piulachs. El cap de sala del Dr. Visa és el Dr. Suñol des de 1961 a 1968. Durant aquest temps, en Visa s’incorpora a l’equip d’urgències quirúrgiques del Dr. Balius, cap d’un dels quatre equips d’Urgències Cirurgia (Fig.3).

El 1967, arriba al Clínic un nou catedràtic de cirurgia, el professor Cristóbal Pera. Visa és nomenat cap de la sala del servei del professor Pera i aviat es converteix en l’home important del servei.

L’any 1971, essent el professor Pera el degà de la facultat de medicina, aconsegueix amb la col·laboració del vice-degà, el professor Ciril Rozman, i dels metges joves, que es produís una transformació de l’hospital, que consisteix en l’eliminació del model d’organització en càtedres i adoptar el patró d’hospital d’especialitats, així com la conversió d’un hospital de beneficència en un hospital professionalitzat on els metges reben un salari.

El canvi de l’hospital influí moltíssim en Visa, com en molts altres metges. Es converteix en el cirurgià dels malalts del servei d’Hepatologia,

L’atenció preferent del Dr. Visa a pacients hepàtics li permet presentar la seva tesi doctoral el 1974, en la que aporta una tècnica original d’abordatge de la via biliar i del territori venós portal per cateterització de la vena umbilical.

Adquireix Visa una gran experiència en la cirurgia de la hipertensió portal. A finals dels any setanta, Visa és un dels tres cirurgians que fan a Barcelona anastomosis porto – cava en els malalts que sagnen per hipertensió portal: el Dr. Pep Bonnín a l’Hospital de la vall d’Hebron, el Dr. Ramon Trias Rubiés a l’Hospital de Sant Pau i el Dr. Visa al Clínic.

A finals dels anys 80, quan l’hemostàsia del sagnat digestiu alt dels malalts cirròtics es fa per via endoscòpica, per esclerosis de les varices esofàgiques o per lligadura de les mateixes, la cirurgia de la hipertensió portal s’extingeix. Visa es prepara per convertir-se en un cirurgià del trasplantament hepàtic. El programa comença en la pràctica el juny de 1988 i es converteix en un èxit, tant pel nombre de trasplantaments efectuats com per les taxes de supervivència.

A primers dels anys 90, quan el programa de trasplantament està en marxa, dirigit pel Doctor Juan Carlos Garcia Valdecasas, Visa inicia un nou camí, consistent en col·laborar en el projecte que lidera l’hepatòleg Jordi Bruix de crear un grup de treball per dissenyar sistemes racionals pel diagnòstic i tractament del càncer hepato-cel·lular. Visa està al front de la part quirúrgica amb el Dr. Josep Fuster (Fig.4).

Visa era un home entregat a la feina, generós amb els seus col·laboradors, afectuós amb el malalts, als qui donava una notable sensació que estaven en bones mans. Un home que donava explicacions clares i convincents. Tots els cirurgians del servei del professor Pera, més joves que ell, varen ser deixebles seus. La llista és llarga, però he de esmentar els més destacats: Fernando Doncel, Josep Fuster, Juan Carlos Garcia Valdecasas, Lluis Grande, Esteban Cugat, Antoni Rull i Antonio de Lacy, tots ells grans cirurgians, han estat deixebles seus.

Visa era un cirurgià amb una gran capacitat per afrontar situacions inesperades durant l’acte quirúrgic. Mai perdia els papers, sempre sabia trobar el camí més apropiat per trobar la solució als problemes imprevists.

Quan li arriba la jubilació, deixa de fer de cirurgià, se’n va amb la seva esposa a Menorca, a la ciutat de Ciutadella, on viurà allunyat del ritme de l’hospital i de Barcelona. Amb el seu llaüt, recorre les costes de l’illa. Participa activament en la marxa del club nàutic local. Mor el 27 de setembre de 2016.