En els primers 25 anys del segle XX, l’anèmia perniciosa era una malaltia indefectiblement mortal. Els malalts anaven presentant, en el transcurs de bastants mesos, un decaïment físic progressiu amb una reducció del nombre d’hematies. Es desconeixia la causa del mal i no es disposava da cap tractament que produís una millora. El metge alemany Biermer l’havia descobert el 1872. Biermer era un internista alemany que havia estat catedràtic de medicina a Berna, Zurich i Breslau.

George Minot (Fig.2), fill i nét de metges amb una carrera distingida a l’escola de medicina de Harvard, adquirí un interès especial per les malalties de la sang, particularment l’anèmia perniciosa.

Havia observat Minot que molts malalts experimentaven breus períodes de millora espontània, durant els quals augmentava el nombre de reticulòcits en la sang perifèrica, que es seguia d’una reducció quan s’estroncava la milloria.

Va provar terapèutiques heroiques orientades a augmentar la duració dels eritròcits, com l’extirpació de la melsa i també les transfusions reiterades, que només induïen beneficis beus i transitoris.

Minot interrogava sistemàticament el que menjaven els seus malalts, tractant d’identificar una dieta útil que els hi fos útil, però no va tenir èxit. També assaja l’administració de fetge arran de la troballa de Whipple, Hoover i Robscheit de que l’administració de fetge havia accelerat la recuperació de les hematies en gossos sans que havien gairebé ex sanguinat. L’equip de Whipple estava investigant si es podia accelerar la recuperació dels soldats ferits en la primera guerra mundial que havien perdut molta sang. L’única cosa que havia mostrat un efecte beneficiós era el fetge cru, però no el cuit.

L’any 1928 es va produir un fet determinant. Minot visita un malalt amb anèmia perniciosa a qui li recomana que mengi fetge un parell de cops per setmana. Aquesta és la única mesura, de les que havia provat, que va determinar una milloria de l’anèmia del malalt, per això decideix provar la dieta de fetge en més malats, observant que tots milloren de manera espectacular.

Comenta aquesta experiència amb William P. Murphy (Fig.3), que estava estudiant fórmules per recuperar l’anèmia, i acorden seguir explorant junts el paper del fetge cru en l’anèmia perniciosa (Fig.4). El problema és que molts malalts no toleren menjar fetge cru, i passen a donar extractes de fetge, que es pot prendre dissolt en suc o un altre líquid.

Un cop demostren que el factor benèfic del fetge en l’anèmia perniciosa no és el ferro, com inicialment pensen, demanen a col·legues químics que busquin quin és aquest factor present en els extractes de fetge. Es demostra finalment que el principi actiu que estimula la regeneració de la sang és la vitamina B12.

El 1934, es va concedir el premi Nobel de Medicina als Drs. George Minot, William Murphy i George H. Whipple per les troballes que van conduir a la curació de l’anèmia perniciosa.

Referència

Leonard Sinclair. Recognizing, treating and understanding pernicious anaemia. Journal of the Royal Society, 2008; 101:262 – 264