Haffkine ha estat definit com un heroi oblidat de la medicina o també com un savi destruït per l’infortuni. El cas Haffkine demostra que un científic que només ha acumulat èxits pot veure destruït el seu prestigi per un accident del que no en tingués cap culpa, accident degut a l’error d’algú altre.

Waldemar Haffkine era un jueu rus, nascut a Odessa el 1860 (Fig.1). El seu nom en rus és Wladimir Javkin. Estudia ciències naturals a la Universitat d’Odessa, on té de professor a Elia Metchnikov, i treballa en el zoològic d’aquesta ciutat. Emigra a Ginebra espantat pels pogroms antijueus, freqüents a la Rússia tsarista. Dona classes de fisiologia a la Universitat de Ginebra fins que és acceptat a l’Institut Pasteur, on ja hi treballava Elia Metchnikov, rus com ell, que hi devia intervenir per facilitar-li una entrevista amb Pasteur (Fig.2).

La seva primera feina és fabricar una vacuna contra el còlera. Quan la té a punt, arriba a Pasteur una petició d’ajuda del govern anglès, que rep del seu ambaixador, per combatre un brot de còlera a l’Índia, que té unes proporcions tremendes.

Haffkine arriba a l’Índia el 1894, i comença a vacunar a la regió de Bengala (Fig.3). Inicialment topa amb l’escepticisme i resistència dels metges britànics i de la població índia. Haffkine demostra en un barri pobre de Calcuta que cap dels vacunats mor de còlera i que els morts es donen només entre els no vacunats. A partir de 1896, havent ja convençut als que abans eren reticents a la vacuna, aplica la vacunació a gran escala. El 1898, l’ha d’interrompre per un brot de pesta bubònica que ha aparegut a l’Índia.

Haffkine instal·la un laboratori al Col·legi de Metges de Bombai (Fig.4) tractant d’obtenir una vacuna contra el bacil de la pesta (Yersinia pestis), descobert independentment per Alexandre Yersin, format a l’Institut Pasteur de Paris, i per Kitasato, deixeble de Koch.

La vacuna que ha preparat Haffkine és de gèrmens morts. L’assaja en 60 presos d’una presó de Bombai on hi ha un brot de pesta, sense que hi hagi efectes adversos greus. Aquesta vacuna no proporcionava protecció completa contra la malaltia, però reduïa a la meitat el risc d’infecció. Cap vacunat mor. Després l’administra a 42.000 persones de la regió del Punjab. Llavors apareix la tragèdia.

Entre els dies 5 i 6 de novembre de 1902, 19 persones vacunades de la pesta a la població de Mulkawar presenten un tètanus i moren. Immediatament s’interromp la vacunació i es constitueix una comissió d’investigació, que demostra que els morts s’havien vacunat amb la mateixa xeringa i amb vacuna obtinguda del mateix flascó. Als que es van vacunar a continuació amb la mateixa xeringa, però amb vacuna d’un altre flascó, no els hi va passar res.

La comissió d’investigació decideix, el 1903, que Haffkine és el responsable i és acomiadat com a director del Laboratori. Enfonsat pel veredicte, marxa a Londres a preparar la seva defensa. No obstant, el 1906, el govern indi també declara culpable a Haffkine.

Afortunadament, sir William J. Simpson, (1855 – 1931) (Fig.5), un científic escocès especialista en medicina tropical, revisa els documents de la Comissió investigadora i descobreix que es va produir una contaminació accidental del flascó de vacuna incriminat, quan l’assistent que el va obrir va deixar caure involuntàriament el tap de suro i el va tornar a posar sense esterilitzar. Escriu una carta explicant el fet al British Medical Journal, i poc temps després Haffkine és exonerat, el 1907.

Tot i ser exonerat de culpa, el prestigi d’Haffkine va quedar molt malmès. La seva defensa, durant més d’un any, no va influir en la opinió de la Comissió investigadora, que a l’inici el feia culpable, potser per ser jueu, malgrat la campanya de notables científics defensant Haffkine, sobre tot el premi Nobel del 1902, sir Ronald Ross.

Quan torna Haffkine a l’Índia per dirigir el laboratori Biològic de Calcuta, és mirat amb suspicàcia pels seus col·laboradors. El 1914, renuncia als càrrecs en el servei Civil de l’Índia, i torna a Europa. Viurà a Lausanne des d’on dedicarà els darrers anys de la seva vida a promoure l’educació dels jueus en els països de l’est d’Europa. Mor als 70 anys (Fig.6).

Referència

Walter Ledermann. Los infortunios de Waldemar Haffkine. Rev. Chil. Infectol. 2003, 20: 93 – 95.