El Dr. Trueta (Fig.1) és, sens dubte, una de les figures més notables de la medicina catalana. És un personatge conegut per molta gent que no té res a veure amb la medicina. El fet que hi hagi un hospital que porta el seu nom i molts carrers de poblacions catalanes que es diuen Josep Trueta, o Dr. Trueta, són motius per fer-lo conegut. Fins i tot és força coneguda la causa de la seva fama, ja que Trueta va salvar moltes vides durant la guerra civil espanyola i la segona guerra mundial en demostrar l’eficàcia del tractament de les ferides de guerra amb una cura oclusiva.

Trueta no va ser l’inventor d’aquest mètode, que van utilitzar abans que ell els cirurgians militars republicans, Bastos Ansart i D’Harcourt, però ell va ser-ne el divulgador més eficaç des del seu lloc de treball, la direcció d’un servei de cirurgia de l’Hospital de Sant Pau.

La cura oclusiva consisteix en tractar d’immediat, amb neteja de la ferida, resecció àmplia dels teixits lesionats i immobilització amb un enguixat.

Personalment tinc una profunda admiració per Trueta, perquè va ser un excel·lent cirurgià, un gran investigador i un home compromès amb Catalunya. Va ser el nostre ambaixador espiritual a la Gran Bretanya a través del seu llibre Spirit of Catalonia, editat el 1946, on donava a conèixer en el món anglosaxó la història i la cultura catalanes (Fig.2). A més tinc l’honor d’haver estat distingit, l’any 2010, amb la medalla Josep Trueta, al mèrit sanitari de la Generalitat de Catalunya.

Josep Trueta estudia medicina a la Universitat de Barcelona entre el anys 1916 i 1922. El mateix any en que es gradua, ingressa a l’Hospital de Sant Pau al servei del Dr. Enric Ribas i Ribas, on té de mestre al Dr. Corachan (Fig.3). Quan aquest mor, l’any 1935, el succeeix com a cap de servei d’un dels tres serveis de cirurgia que tenia aleshores l’hospital de Sant Pau. Corachan ja era cap d’un altre servei de cirurgia.

S’interessa especialment per la traumatologia després d’haver fet un viatge per Europa fins a Viena, acompanyant el Dr. Corachán, visitant centres de Traumatologia. A Viena on hi havia el Dr. Jimeno Vidal, un col·laborador del professor Joaquim Trias i Pujol formant-se al costat de Lorenz Bohler, un famós ortopeda austríac. Estant a l’hospital de Sant Pau, edita, el 1938, el llibre El tractament de les ferides de guerra, on descriu amb detall el mètode de la cura oclusiva. A partir d’aquest llibre es fa molt conegut, fins i tot a la Gran Bretanya ja que es tradueix a l’anglès. El Foreign Office anglès va enviar cirurgians observadors a entrevistar-se amb Trueta el 1937 i el 1938, i feren un informe comentant l’impacte dels bombardeigs en la població civil.

En acabar la guerra, Trueta passa a França amb la família, i allí el visiten delegats del Foreign Office per convidar-lo a instal·lar-se a Anglaterra. Inicialment no pot treballar perquè no té el títol convalidat i s’ha de limitar a donar conferències (Fig.4). Entre 1939 i 1944, en dona 83. L’any 1943 li encarreguen dirigir el servei d’accidents de la Radcliffe Infirmary. Publica Atlas of traumatic surgery.

Al cap de 10 anys d’estar a Oxford, és elegit catedràtic d’Ortopèdia de la Universitat d’Oxford i, el 1955, director del Nuffield Orthopaedic Centre (Fig.5).

Durant els bombardeigs de Londres, veu ferits amb lesions per aixafament (crush syndrome) sota les runes, que moren a l’hospital pocs dies després d’ingressar, per insuficiència renal aguda. Demostra que aquesta síndrome és deguda a una isquèmia de la cortical del ronyó per un espasme arterial i també demostra que al ronyó hi ha una doble circulació (Fig.6).

Trueta es jubila el 1967 i torna a Barcelona. Veu reconeguda la seva trajectòria professional (Fig.7). Rep dues nominacions pel premi Nobel i, el 1969, la Societat Catalana de Cirurgia li atorga el premi Pere Virgili. El 1974, rep la clau de la ciutat de Barcelona, el 1970, és elegit Premi d’honor de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona i, el 1976, és doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona. El 1977, rep el premi d’honor Jaume I.

A Catalunya és el metge català amb més carrers al seu nom, només darrere de Fleming i de Ramon y Cajal, el que demostra l’afecte popular cap a la seva persona. Tot i això, els anys a Barcelona van ser d’una gran frustració perquè no li van oferir cap lloc per fer recerca, ni cap líder local en el sector de la recerca li va oferir un espai on treballar.